Project Gutenberg's La creaci d'Eva i altres contes, by Josep Carner

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org


Title: La creaci d'Eva i altres contes

Author: Josep Carner

Release Date: December 4, 2005 [EBook #17219]

Language: Catalan

Character set encoding: ISO-8859-1

*** START OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK LA CREACI D'EVA I ALTRES CONTES ***




Produced by Ricard Samarra





LA CREACI D'EVA I ALTRES CONTES.

INDEX

Prleg.
La creaci d'Eva.
La compensaci.
La vetllada artstica.
L'armari.
El castell en el tren o l'amistat.
La vella polida.
Antigor.
El dentista apassionat.
La dria.
La frescoreta.
El diplomtic.
Els hostes del convent.
L'artista d'un sol quadro.
El secret.
La narraci indefinida.
Idilli en tramvia.
Les dues vies.
El viatge ingrvid.
La guerra.
La casa chic.
La cadireta.
El gelat de xocolata.
La por de comprometre's.
El cim.




PROLEG.

A Bonaventura Sabater.

Noble i car amic: a Vs adreo aquest llibre,
escrit en diversos lleures, sense ms motiu que el
de la ploma als dits, sense ms inspiraci que la
del cigar en els llavis.

No negar pas que hom pugui formular certes
objeccions psicolgiques contra els nerviosos fumadors
de cigarreta i certes objeccions esttiques
contra els embadalits fumadors de pipa. Per els
fumadors de cigars com vs i com jo, em semblen
aproximadament inatacables. All que nosaltres
fumem no s pas una mixtura de paper i de tabac,
o de tabac i de brossa adventcia de la butxaca,
sin aquella pura i ben curada i delectable fulla
que, diran els metges el qu voldran, s molt ms
salutfera que el ms gran nombre d'aiges, olis,
polsims i untaments, que els apotecaris conjuminen
en una sospitosa clandestinitat. Tinc la impressi
que els fumadors de cigars formen una categora
humana excellent, i, perqu no dir-ho,
agenadora. Un senyor que fuma un bon hav,
pot comparar-se en excelsitud a una senyora en
_decollet_. De fet hom ens mira amb aquella certa
simpatia respectuosa que demostra que l'home no
s pas, nadiuament, un animal bolxevista. Som
els Cavallers del Realme del Fum, que s un realme
ms positiu que no pas els de terra i pedruscall,
estirats rezelosament entre unes quantes fronteres.

Permeteu-me de dir que clares vegades un home
ha tingut una ms exquisida silueta per a fumar
cigars que Vs, o gentil amic. Teniu altrament
el somriure tpic -somriure noms que dels ulls-
del bon fumador, i la vostra companyia en aquell
_tte--tte_ al que conviden dos bons cigars,
s tan aromtica com una crema escollida. M's,
doncs, plaent de posar el vostre nom com un defensiu
a la primera pgina d'un llibre de contes que han
estat escrits amb el cigar a la boca. Si vs, amb un
altre a la vostra, en recorreu a l'atzar algunes
pgines, jo estar prou satisfet d'aquest llibre,
que ja sabeu que us tenia ofert, en satisfacci d'un
deute de fumador, d'en d'aquell dia que vam
travessar plegats Catalunya, -els dolos paisatges
de la qual veien estojades llurs grcies lineals en
bromes fines, per no pas tan efmeres i voluptuoses
com aquelles que nosaltres inhalvem devotament,
mena d'encens de l'Amistat.

Josep CARNER

Gnova, abril 1922.




LA CREACI D'EVA.

Sn ms de les onze. A l'hort del senyor rector hi fa de bon
estar. En Quiquet, per, no s'abandona pas a les blancies de
l'ombra bellugadissa amb aquella felicitat profunda que
consisteix en no pensar en res. Veu, certament, els rosers que
encara tenen roses, les pereres carregades de fruit, les dlies
pomposes i que noms fan olor de frescor, i al fons de tot les
mongeteres gaireb blaves i les tomaqueres de fortor quieta. Per
tota aquella ntima i alegre perspectiva es dilata i s'ageganta
en el seu mag fins a convertir-se no menys que en el parads
terrenal. En Quiquet ha rebut, a les nou, la seva segona lli
d'Histria Sagrada, de llavis de la seva piadosa germana gran,
que tira per monja. Ara la seva germana gran s a fer les visites
de la Porcincula -en aquella esglesieta polida del poble on
estiuegen-, tota blanca i amb un velet negre, i amb tres llibrets
negres, plens d'estampetes i de fulletes de l'Apostolat de
l'Oraci, que serveixen de senyals. I mentrestant en Quiquet s
al jard de la rectoria, perqu en Quiquet, al cap de deu minuts
que s a l'esglsia, es posa a badallar.

La primera lli d'Histria Sagrada va sser la creaci del mn;
la segona ha estat la creaci d'Adam i Eva. Hom comprn que un
jard de senyor rector sigui una imatge, baldament pllida, del
parads terrenal. A en Quiquet no li semblaria estrany que sorts
un ngel de darrera la bougainvlia tota encesa que s'enfila fins
a la teulada; i quan una sargantana es mou, secreta, entre un
cruixit de fulles seques, se li acut la idea del serpent. Per en
tot el que li ha explicat la seva germana, el que ms l'intriga
s la creaci d'Eva. Sense donarse'n compte, es palpa la regi
inferior del pit. En Quiquet s molt valent: no l'espanta cap
bestiola, ni que sigui una rata -i fins n'ha mortes dues-, no
l'espanta perdre's, no l'espanta estar tot sol, de nit, per b
que hom senti en el lloc tenebrs el raure extraordinari d'un
tros de paper que mou el vent per terra, o la perfdia del corc o
el petament sobtat d'una fusta no pas tallada en bona sa. Per
la creaci d'Eva l'impressiona d'una manera estranya. Al misteri
del mn primaveral s'ajunta el misteri del seu propi cos, que per
primera vegada el pertorba. Dem, quan es banyi, s'examinar per
peces menudes. Com devia patir Adam quan li fou extreta la
costella! Li sembla d'imaginar aquell mal en el seu propi cos.
Est tan encaparrat que, indemne, una marieta li cau damunt la
cama nua, plena d'esgarrinxades, i ell la deixa fugir. La bunior
d'un borinot, primera idea matussera de la trepidaci d'un
aeropl, s'av estranyament amb la seva obsessi.

-Quiquet !

En Quiquet, esverat, aixeca els ulls. El senyor rector li diu:

-No t'agraden, les peres? Menja'n tantes com voldrs, mentre no
t'hagin de fer mal.-

El senyor rector, tot llegint el breviari, se n'entra a dins.

En Quiquet, per cortesia, agafa una pera. s d'aquelles peres
verdes per fora, granelludes per dins, per que sn una mel.
Aquell gust de mel s'acaba aviat. Tot just quan l'interessava.
Aleshores agafa una altra pera. Aquesta ja no la menja amb
displicncia. Desprs, li sembla molest d'anar agafant les peres
d'una a una, i n'arrabassa set o vuit, totes les que li caben a
les butxaques.

* * *

Les ombres s'estenen. En Quiquet, amb la seva germana gran i unes
quantes parelles joves, ha anat a una font. En Quiquet torna una
mica cansat. Un floc de borra es fondr aviat sota la lluna. Un
grill sembla traduir, amb la seva vibraci sensible, tota la
misteriosa vibraci de la terra, que comena en la nit una vida
nova i ms subtil. En Quiquet s a la galeria descoberta, que
domina els pallers i les feixes, la galeria on es desdejuna al
mat i on diu el rosari abans de sopar. Aviat comenar el
rosari. En Quiquet, desprs d'haver-se tret la terra de les
espardenyes, mastega roman. Est tot sol. Els seus pares encara
no han tornat del poble: la seva germana es a la cuina a fer un
plat dol. En Quiquet _sent_ que est sol amb Du. No s el seu
nimbe la mica de claror que perdura al cim de la serra? De cop i
volta, en Quiquet bada, esparverat, els ulls. No s pas que vegi
cap mala cosa a la muntanya negra o als camins morats. La
naturalesa somriu, en crrer el cortinatge de la fosquedat; els
llumets de les cases somriuen en l'abisme negre que no s de mal
sser. En Quiquet, per, espalmat sbitament per un motiu
agudssim, gaireb ni gosa respirar. sent com un violent estrip a
les seves entranyes. S'ha tornat blanc com la cera. Per no
solament l'afligeix la por. Al cap d'un minut -interminable!-
munta per la seva cara el roig viu de la vergonya. En Quiquet
baixa els ulls. Sent una angnia al coll i una estranya sequedat
a les parpelles, i desprs una cosa calenta li cau a la galta.
Fins aleshores no s'adona que est plorant. Per no en t prou de
plorar silenciosament. Es gira de cara a la paret i aixeca contra
ella el seu bra, perqu li faci de coix del front abatut. I
encara ms: en Quiquet fa un gemec. Sembla impossible. Per s
que, a ms de la por i la vergonya, sofreix de valent. (No es
recorda, gens ni mica, d'haver menjat massa peres).

Compareix la seva germana. -Quiquet, qu et passa? -

Haver de respondre a la seva germana s ms terrible que tot. En
Quiquet aquell mat ha descobert el misteri del seu cos. Ara
descobreix el pudor de la seva nima. Li sembla que es deixaria
matar abans de confessar la veritat. Per el sofriment augmenta
d'una manera terrible. I, tanmateix, la famlia haur de saber-
ho. La famlia i tot el poble. Se'n faran crides a la plaa, com
qui diu, i potser targetes de participaci. En Quiquet es posa a
plorar amb un gran estrpit. No en queda ni una engruna de la
seva enrgica virilitat, a gratcient endurida dels tres als sis
anys. Aquell xfec, si b de moment dificulta l's de la paraula,
s'emporta, interiorment, les rescloses que impedien la
confidncia.

I en Quiquet pot arribar a barbotejar, entre sanglots:

-Em sembla... em sembla... que estic a punt de tenir muller.-




LA COMPENSACI.

En Lluset, encaparrat -quan en Lluset n'estava, feia una mirada
desesperadament inexpressiva- seia a la cadira de braos del
despatx, entreveient la Rambla sota una boira fina d'octubre
entre la qual esllanegaven llur claror els arcs voltaics. La
Rambla havia estat la riera barcelonina, amb aiguatges bruts, amb
farda: ara seguia essent la riera de la gent de Barcelona. De
tota la gent trbola, dubtosa, les escorrialles del tedi i del
vici, ex-cuineres de Carcassona posades a folles fembres, cmics
bolejadors i encara dels que van per les roques, hrrids petits
bohemis que escriuen coses demoledores en castell i acaben
dirigint revistes cinematogrfiques, senyorets arrossinats que
cobren a l'Ajuntament nmina d'escombriaires honoraris, jugadors
espectrals de cafet, hereuets embotornats de Sabadell que vnen
a algun music-hall amb bolet gris blau i bufanda verda, pintades
noietes de catorze anys amb les ales cremades a l'edat dels
reconstituents... En Lluset se sentia ple d'una reacci moral, i
malea la Rambla.

El seu encaparrament era curis. Estava convenut que ell havia
pecat per innocncia. Estava convenut que el seu delicte -
diguem-ne delicte- era d'excessiva candor, era una ensopegada que
delatava al novici inexpert i badoc. Acreditava tot un passat de
virtuts, o almenys de greus abstencions, que era llstima que ara
resultessin tan mal premiades i fins i tot, en certa manera,
posades en ridcul. Trobar una noia, a l'atzar, un dia de pluja,
acompanyar-la, amb una alegria fictcia que ben mirat no s altra
cosa que la desesperaci final d'un tedi, suposar-la lleugera i
trobar-se amb el tedi nou d'sser ella noia de b, i ensopir-se
extraordinriament en la indecisi de si una noia virtuosa s ms
virtuosa que noia o s ms noia que virtuosa, pujar una escaleta
fosca, ensopegar, fer-se un verdanc, arribar a un piset que feia
olor de resclosit i on la tia no hi era, enfurismar-se, sentir
plors una hora seguida, i en acabat trobar-vos que sembla que us
heu inventat una criatura, francament, ja s massa, sobretot
tenint en compte que el pap s tacany, la mam devota, els amics
burletes i el sou de meritori insuficient per a distribuir-lo
entre el sastre i el sabater.

En Lluset es formulava el terrible dilema: ella, o ser
sentimental o positivista. Si s sentimental em voldr lligar, hi
haur abraades, lletres urgents, cites trgiques, amenaces de
sucidi; si s positivista, el chantage, els paranys, l'afront,
els tribunals, si molt conv. Totes dues alternatives
esparveraven en Lluset. Imaginava solucions absurdes i
reconegudament impossibles: fugir a Pars, posar-se barba
postissa i ulleres. I all estava, pres d'un remol de follies,
amb l'nima garfida, esperant el seu pare, al qual no tenia ms
remei que explicar-ho tot, treballant-lo per a una comprensi
racional de la feta i per a una generositat nica que minvs una
mica les proporcions aterradores de la catstrofe.

* * *

Son pare va escoltar-lo amb un silenci absolut i impressionant.
Desprs va dir-li:

-Noi, ja saps que jo sc republic de tota la vida, i lliberal.
Si vols fer bestieses jo no hi tinc res que veure. Per si tu ets
lliure, jo no puc ser responsable. I a ms, que s escandals
explicar aquestes coses a la famlia. Ja saps que cosa que dic,
cosa que no es tor: MAI MS no vull sentir a parlar dels
incidents de la teva vida privada, amb la sola excepci del dia
que, cansat de fer el ximple, m'encomanis la petici de m d'una
noia que tingui un dot respectable. Ara com ara, la sola cosa que
puc fer per a tu s donar-te la integritat del teu peculi, i tu
me'n firmars un paperet. Sn 1.237'48 pessetes, aix s, el
donatiu de la teva padrina per la teva primera comuni, import de
vendes de la teva roba usada, les cinquanta pessetes que vas
treure a la rifa, i els interessos de tot plegat...-

* * *

La mare, desprs d'una horrible escena pattica, va asserenar-se
sobtadament.

-T, fill meu, -va dir-li,- aqu tens cent cinquanta pessetes
estalviades amb penes i treballs, perqu ja saps que ton pare s
del puny estret. Trenca amb aquesta donota, encara que te les hi
hagis de gastar totes. Amenaa-la tu a ella: amenaa-la amb la
policia. Aquestes barjaules sempre tenen set o vuit babaus, i els
duen a vendre a tots plegats... No: no m'ho diguis que potser era
una noia de b: aix s el truc de totes elles: s ms vell que
l'anar a peu. I aix de la criatura tamb deu sser una bfia. I,
en tot cas, qui sap de qui s. Et volen enganyar, et volen
esprmer. Sobretot, no t'arrauleixis. I si conv, farem baixar el
masover...

-...?

-Si: perqu en Ramon s un home com un brau, i, ja veurs, totes
aquestes mosses solen tenir el seu pinxo! -

* * *

La noieta -de quinze anys- havia hagut de fugir de la seva tia.
Estava en una dispesa immunda de la Riera Baixa. Tenia una
cambreta que dava, per una finestreta, a un celobert tot negre.
All, a la sortida del treball, se n'havia tornat, a esperar en
Lluset. Estava cansada, cansada, blanca com el paper. Va tirarse
al llit. A la cambra del costat, un home i una dona, embriagats,
renegaven sordament, amb infectes sons guturals. Pujava pel
celobert una olor obstinada de closca d'ou caiguda al foc. Ella
pensava en el seu astre. Comprenia que ara no tindria ms remei
que anar rodolant. Comprenia que l'episodi del senyoret estava
dat i benet. Per d'entremig del seu fatalisme estupefacte,
n'eix de mica en mica, una mena de petit rondinament interior.
S'avenia a tot aband, a tot deseiximent, per, tanmateix, ja que
la inrcia de les coses li feia esperar una criatura, era just
que ell se sacrifiqus una mica per ella. Anar tota sola pel mn,
desemparada i sense cap b ni conhort, noms amb una criatura al
bra que l'escolaria i li faria passar les nits en blanc, era
massa agre. Ella no demanaria pas, com d'altres noies que sabia,
pisos bellament parats, abrics de pells, joies. Sabia que la seva
boniquesa era una floreta ventissa, sabia que ella era massa
tmida per agradar i tenia les mans fetes malb pel seu ofici.
Per tanmateix havia sofert per ell: terrors misterioses de la
conscincia, insults i cops i foragitament. Abans que ell se
n'ans, doncs, -com ne tenia, s clar, el dret i el deure,-
havia de dar-n'hi una mica mica del luxe, de la brillant
sumptuositat de les _amigues_ que poden anar al Liceu i passejar-
se en carruatge descobert pel Passeig de Grcia. sser esplndid
una sola vegada, a ell, que era senyoret, no li costaria gaire. I
all, per a ella, seria una mica d'escalf cordial, un bell record
que l'acompanys en les ms srdides pelegrinacions, quelcom que
encara la distrauria, amb un poc d'enlluernament, en les nits de
fam, de malaltia o d'insomni.

* * *

Quan en Lluset, doncs, desprs de preliminars glacials i
distanciadors, seient al caire mateix de la cadira, i evitant tot
contacte, amb el llit o amb la m abandonada d'ella, li fu
saber, a la claror de l'espelma, que ell, per pura generositat,
ja que no n'hi havia obligaci estricta, estava decidit a
segellar l'adu etern amb algun petit present, que fes veure que
dhuc, ben mirat, la planyia, ella es va sentir el cor oprs,
gaireb no gosava parlar. I no l'oprimia la injusticia ni el
rebuig, no, sin l'orba, atribulada temena d'haver de renunciar
a la fantstica compensaci somiada.

-Havia pensat...

-Digues, digues sense por.

-Si no fos massa demanar,- barbotej ella -m'hauria fet tanta
illusi que... s clar que deu sser una cosa molt cara. Per
tot ho hauria dat per ben pagat si haguesss pogut oferir-me... -

Aqui baix la veu, i amb un somriure insignificant de cosa
ferida, digu a cau d'orella d'aquell trist individu que
enravenava el front, les celles, el nas, el llavi inferior:

-...un gramofon. -




LA VETLLADA ARTSTICA.

Quan una dona vol una cosa, fins Du la vol. Sobretot si la dona
s com la senyora Tereseta. La senyora Tereseta t cinquanta
anys, i ja n'ha passats quinze de viduesa: un hom comprn que el
seu marit, per esborrat que fos, hi results incompatible. Es una
dona decidida. Qualsevol incident de la vida l'engega cap a un
determini, amb una celeritat insuperada pels moderns _howitzers_.
Una persona que tot just li hagin presentat, pot gallejar, la
inexperta, de qualsevol convicci o tarann; per al cap de cinc
minuts el seu coll mstic ja haur pres el sc atut de la
condescendncia. La senyora Tereseta, amb els seus ulls negres,
d'espesses celles, amb el seu nas borbnic i un cert arrufament
d'aquest nas que s de mal averany, amb la seva boca sornaguera,
amb el seu rebuf senzill i definitiu, -clssic, com si digussim,
- sembra el pnic entre els cobradors de tramvies, els cobradors
de les cadires a les esglsies, les cuineres que ella t, l'una
darrera l'altra, sota peu, els dependents de comer i els badocs
que, quan ella t pressa, s'ensopeguen a mirar, compactes, un
lloro escapat que ha anat a raure al cim d'un arbre.

Una prova: -per que tanca de cop- del geni amatent de la senyora
Tereseta: en vint-i-quatre hores organitz una vetllada artstica
a casa seva. El motiu d'aquest esdeveniment inslit, ning no va
tenir la gosadia d'arrencar-l'hi. El fet s que man traginar per
dos camlics, del tercer pis al seu, que es un entresol, un piano
davant del qual una noia anmica solia evaporar-se de dia en dia,
com si volgus quedar reduda a uns dits de procedncia insegura
i que percudissin com a hipnotitzats. La senyora Tereseta va
comprar unes quantes flors amb molt de verd; va comprar pastes i
un xers no pas anomenat aix per antonomsia: va fregar poms i
anelles; va posar a la sala una cadira de braos del seu
dormitori i dos balancins de la galeria tapada; va remetre's, amb
recomanacins especials, a la pentinadora. I, mentrestant, en tot
aquell temps de mat que s'escola des que les criades piquen les
catifes als balcons fins que una olor de sofregit puja de la
porteria per l'ull de l'escala, no cessava de rumiar:

-A quines persones _ben avesades a perdre la nit_ convidar?-
Aquest era el punt ms difcil, perqu la senyora Tereseta no
coneixia sin gent com cal, d'aquella que posa a taula _sota,
cavall i rei_, i fan la bugada amb cendra i llorer, i tenen com a
entusiasta i alegroia divisa all de _a la taula i al llit al
primer crit_. Tanmateix, per, quan la pentinadora li va haver
conjuminat les seves _ondes_ -aplanades i encastades- la senyora
Tereseta aconsegu d'adrear una dotzena de targetes a concos ms
o menys coneguts com a calaveres i freqentadors de cafs, unes
noies catalanistes que tot sovint anaven a veure projeccions al
Centre Excursionista, un senyor molt nervis que noms podia
dormir en els tramvies i de dia, i es passava les nits en blanc,
i una parenta pobra, a mans de la qual anaven a parar enagos
sargits i estres de cuina abonyegats, i que no tenia ms remei
que fer de persona manada.

I l'artista? Aquest rai. Va sser un barton carregat de
criatures, que vivia de bolos i de funerals d'upa; la senyora
Tereseta el va contractar, senzillament, per vint-i-cinc pessetes
i els drets d'endur-se'n les pastes sobreres per a la famlia;
per amb la condici de cantar fins que ella digus prou. Va
encarregar-li a ell mateix que es ports pianista, i que
procurs, sobretot, que l'acompanyant no fos una nima freda,
sin que tusts enrgicament les tecles, perqu algunes de les
persones de les que havien d'assistir a la vetllada -va dir la
senyora Tereseta- reunien les dues curioses peculiaritats d'sser
una mica sordes i dalir-se pels acompanyaments. -I vost, no les
planyi, tampoc, les seves facultats. Canti com en un teatre
espais o com en un funeral dels grassos.- El barton, que era
entusiasta de Puccini, pens amb amarguesa: -Influncies del
wagnerisme!- Per la senyora Tereseta era ms ignorant de Wagner
que l'infant, innocent de tot, que duu els primers bolquers.

* * *

Poques metzines no maten. Per aquella vetllada va arribar a
sser un abs. Ja eren dos quarts de dues, i el salonet de la
senyora Tereseta presentava tots els aspectes de la desolaci. El
barton cantava amb posat i gestos de sonmbul; havia interpretat
Puccini, Meyerbeer, l'havanera del _Pon-pon, El pobre Terrisser_
i un _Dies irae_, tot rigorosament bisat, a instncies de la
senyora Tereseta, ms entusiasmada com ms anava, a diferncia
dels seus invitats. Una de les noies, en sentir el _Dies irae_
havia tingut un atac d'histerisme i havia calgut dipositar-la, a
pes de braos, al llit de la senyora Tereseta; el senyor nervis
havia agafat un tic; engegava violentment cap endavant el dit
ndex de la m dreta, i desprs, amb un moviment cap a la dreta
de tot el bra, feia com si volgus caar amb la m aquell ndex
que, no cal dir-ho, havia desaparegut un segon abans. Els concos,
palesament cremats, s'havien arramat en un rec, fumant a la
desesperada, contant histries verdes.

La senyora Tereseta, amb els badius ben oberts, inhalava joia.
Sembla inversemblant, per el fet s que ella trobava que aquella
vetllada era un xit. Cal reconixer que mai s'havia trobat en
cap festa d'aquella mena i que, per tant, podia tenir una idea
arbitrria de la veritable essncia d'un gaudi artstico-social.

El pianista, un home de cara congestionada, bovina, de tant en
tant girava els ulls, ja sense dissimulaci, per a veure si els
invitats s'aclarien. El barton va atacar les primeres notes
d'una barcarola napolitana, per la seva veu, a estones, gaireb
es perdia entre el xivarri de les histries verdes i els crits de
la histrica a la prxima alcova.

Acabada la can, quan la senyora Tereseta, que l'havia escoltada
amb orgulls embadaliment, deman, fent-li costat la parenta
pobra, que fes bisada, el barton s'escur una mica el coll, i
vinclant-se cap a l'oda de la senyora Tereseta, va reparar:

-Vol dir, senyora, que fent-ho durar tant no molestarem els
vens?-

Els ulls de la senyora Tereseta guspirejaren. Era d'ira? Era
d'una alegria infernal? O potser de totes dues coses a l'ensems?

-Spiga que els canalles- murmur, lliurant el seu secret, -ahir
van emmetzinar-me el gos.-




L'ARMARI.

Es diu Lola, un nm ben espanyol, i s clar, t els ulls negres
com el pecat -Du nos en guard!- i el cabell igual. Per s
barcelonina, i aix vol dir que posseeix una naturalitat
graciosa, per tant, sense l'aire trgic de la _Dolorida_ de Vigny
ni el contrast negre i rosa de la Lola de Baudelaire.

Ms aviat us confiar que la Lola que dic t una certa cara
d'ocell. A Barcelona s indiscutible que hi ha una mena de dona
bonica amb cara d'ocell. Mil noms se m'acuden que s intil
estampar. Per no us cregueu que la retirana a un ocell sigui
penyora de versatilitat. Precisament el menys observador reparar
que les dames i donzelles d'aquest aire es caracteritzen, no per
deixar d'arribar a la fi, sin, al contrari, per arribar-hi tot
d'una, per la supressi de l'obstacle.

El ver senyal de l'ocell no s pas saltar de branca en branca: s
volar. -Els homes per a suprimir l'obstacle han de fer-se
aviadors... i encara! Les dones en tenen prou amb fer cara
d'ocell. I, com no tot o que s vivament actiu, les dames
d'aquell aspecte gentil, fins endevinen de vegades, assolit llur
propsit, un secret de metafsica original i elevat, un cant
d'ocell entre el brancatge, que ens lleva el dol d'haver estat
venuts -perqu, generalment, l'obstacle suprimit... rem
nosaltres, cal confessar-ho.

* * *

Per exemple: una nit xafogosa (una nit d'aquestes que la gent va
amb aire de tant-se-me'n dna pels carrers, i les porteres
inauguren llur tertlia de l'estaci roent, i ads i ara es veu
en algun balc de ter pis un home en samarreta que surt un
moment i enlaira un cntir), tornava ella del bra de son marit,
tan esmaperduda de la calor que no pensava en res absolutament.
Sos ulls eren com extenuats, la seva espatlla es decantava
harmoniosament en una protesta vana.

I s'esdevingu que una altra parella, venint en sentit contrari,
pass ran d'ells. Eren un home minso i menut i una dona que
bufava. Impossible donar-ne cap altre esclariment, car llurs
siluetes es perderen tot seguit darrera un masss de flors -aix
era a un dels poqussims indrets de Barcelona que tenen massissos
de flors. Si aquest Ajuntament!... Noms, com a rastre de llur
pas deixaren, suspesa en l'aire, una paraula sense nex ni
explicaci.

-...l'armari.-

Lola repet dintre seu, maquinalment:

-L'armari.-

Per aquesta paraula no li sugger cap imatge. Com si hagus dit
un mot pers. Marit i muller seguiren avanant cap a llur casa, i
els haureu sentit que picaven, i com el vigilant responia amb un
crit modulat, que s'allargava en la nit.

* * *

Una paraula s llanada a l'esperit, i ell, sense altra
intervenci de la conscincia, pot comenar la seva tasca. El
verb fa prodigis. -Lola s'adorm pregonament i plaentment, i cap
a la matinada, en aquells somnis de ninfes delicades i optimistes
que s'esvaeixen com les boirines de l'alba, tingu una visi
clara i amable de la seva alcova, la mateixa alcova de cada dia,
per feta opalescent, dolament lluminosa, com una cambra
d'encs. D'on li venia aquell nou prestigi a l'alcova?
En ressegu les parets una per una i reconegu, encara que una
mica volatilitzat en claror, tot l'aparellament habitual:
solament -i vet aqu la clau del misteri- a la paret quarta hi
havia, inconegut, un armari. Qui havia portat all aquell armari?
Era caigut del Cel com la pedra de la Kaaba, o creat all mateix
per les fades matineres? Lola no ho podia endevinar, per un amor
estrany i infinit es desvetll en son cor per aquell nou auxiliar
de l'endre domstic. L'armari era el sol radiant de la cambra,
el carboncle llumins que la feia excepcional i paradisaca...
Quin desengany, quina angoixa en obrir els ulls! L'armari era
desaparegut. A desgrat de dues teles i una tauleta _aquella_
paret semblava gemegar de nuditat. Tamb Lola exhal en un sospir
la seva amargor infinita i girant-se de boca terrosa sobre el
llit, caigueren sos cabells aixoplugant-la com el fullam d'un
salze plorador.

* * *

Ben tornada a la realitat, oblidada fins i tot d'aquell moment de
feblesa en desvetllar-se, Lola anava en un _saut de lit_ ple de
manyagueries, donant ordres precises de bon govern casol a la
cambrera, a la cuinera i a la mainadera. Potser ni es recordava
del somni de la nit. Tota la casa s'airejava sorollosament: se
sentia picar moltes coses. Un infant reia, un altre plorava, i
aix s'unia a cridries de venedors ambulants, sons virolats
d'una murga i modulacions de trompes d'autombils que venien del
carrer.

Lola pass davant del seu marit que es pentinava el bigoti davant
el mirall del paraiger, abans d'anar-se'n al treball.

-Saps que se m'acut?- li digu ella. -Que al retorn de fora
haurem de comprar un armari; la roba blanca vessa en els que
tenim. s clar que comprar-lo ara fra una ximpleria, tampoc
corre tanta de pressa; per a la tardor s que no hi haur ms
remei.

-Un altre armari! Per si en tenim deu, deu armaris! I tres
almenys farcits de coses intils. I desprs, amor meu. -aqu un
petit esplai conjugal ben sincer i de bon gust- on voldries que
el posssim? La casa s un cop de puny! s una casa de nuvis, que
no ms hi cabem ben juntets.

-S, s, tens ra. Haurem d'esperar a canviar de casa. Tens ra,
que ara ni sabrem on ficar-lo. No s com t'ho fas que sempre
tens ra, amor meu!- i aqu li retorn la cortesia amorosa de fa
un instant.

-Sortirs aquest mat?

-No; tinc molta feina, i amb aquesta calor!

-Doncs adu, i...

-Ui! sort que encara no estic pentinada. -

Patapam! un cop de porta, i Lola queda tota sola. Mira al balc.
-Quina solellada i quina calor! Sortir! ni que m'arrosseguessin!
Dola caseta meva!- Un sospir de felicitat.

* * *

A dos quarts de dues, el marit troba la muller traient-se el
capell.

-Com! has sortit?

-S, una mica. Cap all a les dotze. Mai diries qu he fet?

El marit la observa. Est illuminada, triomfant. Els seus ulls
xisclen d'intensitat. Un somriure contingut la transfigura.

El marit dna un cop de puny sobre la taula:

-Has comprat un armari!

Ella, amb veu immaterial:

-S!

-Per, desgraciada, i a on l'entafurarem?

-s ben senzill: la calaixera de casa la teva tia la posarem a la
_nursery_; la tauleta groga pot anar a la galeria; l'armari blanc
de la galeria a la cambra de la dida; els prestatges de la cambra
de la dida al dormitori de les minyones; els prestatges del
dormitori de les minyones al recambr del dormitori dels nens;
les maletes del recambr del dormitori dels nens...

-Prou! m'hi perdo. Per, mira que s inaudit! Un armari ms! I
deies que no t'apressava, i que et podies esperar. Quina
criatura!

Lola no ha sentit cap ms paraula.

-Vina,- diu amb veu esttica. -Ja s aqu! Te l'ensenyar!-

I gaireb defalleix, enternida: s el monument predilecte de la
llar! Digueu el que volgueu: una bona barcelonina, quan s molt
barcelonina, que vol dir molt enraonada, troba ms voluptus
l'armari que no pas l'alcova.




EL CASTELL EN EL TREN O L'AMISTAT.

Escena: Un vag francs, de segona, a la frontera. s de nit. La
claroreta del vag es perd, temorenca, en una immensitat de la
fosca.

El primer a pujar s un francs que fa cara, com tants de
francesos, de cambrer de caf. Podria sser un rendista
provinci, un professor d'arqueologia, o un germ bess de M.
Poincar. Colloca sos estres, s'asseu i s'abstreu. El posat de
la seva cara s de calcular alguna operaci fructfera.

Tot seguit puja un catal de celles espesses, de mans
sarmentoses, que fa a penes una inclinaci de cap. Per, com que
immediatament es gira a encabir dues maletes, ni sap si ha tingut
resposta. S'asseu, amb franca tendncia a una forma travessera.
s un catal que no est per brocs, i s'ha proposat dormir, i
dormir tot seguit.

Ve un altre catal. s un barcelon que fa cara de viure al
carrer del Bruch. s un home discret, suau. No ha donat mai cap
empenta per a pujar a una plataforma de tramvia; mai no ha fet el
bt amb la seva muller. S'asseu. Es treu les ulleres, i en frega
el vidre. Es treu el rellotge, mira l'hora i en frega el vidre. I
resta galreb embadalit, amb aquell embadaliment de l'home ben
afaitat, vestit amb una elegncia seriosa d'un excellent rgim
digestiu.

Finalment puja un castell. El castell s ben plantat, i, encara
que no passa de simple comissionista de vins, t un aire
magnfic, imponent. s un Greco taurfil i que fa comentaris, a
l'orella de les menestraletes que passen, sobre les seves
abundors. Naturalment, s francfob, i, en pujar al vag francs,
t un posat altvol, inconscientment imitat d'un Daoiz que una
vegada va veure en una apoteosi d'una sarsuela pornogrfico-
patritica a l'Apolo. Fins que el castell ha arribat al vag el
silenci hi ha estat absolut. Per, de cop i volta, la parla
estirada, quadrada, dogmtica de Cervantes, sona, amb aquella
forta injoncci de bndol:

-_Buenas noches, seores_. -

El francs no contesta.

El catal que vol dormir, arrufa les celles i emet un so indecs,
amb una vaga inflexi de ressentiment:

-Mmm. -

El barcelon que fa cara de viure al carrer del Bruch, se sent
una mica cohibit. Admira, en certa manera, la magnificncia del
castell, i, en certa manera, se n'espaordeix. Retorna la bona
nit, en un castell opac.

El castell ja sap, doncs, quina ha d'sser la seva presa.
S'asseu al costat del barcelon hospitalari, i amb un aplom de
_Jefe Superior de Administracin_, que s cosa de la raa,
pregunta:

-_Va usted a Pars?_ -

El barcelon s un home pdic. No defuig pas l'intercanvi social,
per no est gens avesat a escampar tresors de confidncies amb
el primer vingut, a la barberia, o al tren, com fa la raa
privilegiada i abassegadora. I s que el barcelon s home
d'intimitat, i en canvi el castell s home de patxoca, per al
qual les paraules de qualsevol tema sn, com la polseguera
daurada per a l'antic atleta, aurola de glria. Tanmateix el
barcelon ha de respondre, i diu, amb un aire mig dcil, mig
evasiu, que va a Londres.

El castell t un moment de dubte, i el resol tot seguit a la
seva satisfacci. Dna un tustet insinuant a l'espatlla del
barcelon, i li diu que ell es proposava d'aturar-se a Pars i
desprs a Anglaterra, per que no t cap inconvenient en fer
passar al davant la seva estada a Londres.

-_Porque_- diu, enterament feli i confortable, -_yendo con un
amigo..._




LA VELLA POLIDA.

Quan el senyor Ginjoan, en el tomb que cada any donava per les
seves possessions de muntanya, eixint de la vila de marina on
vivia, va trobar, en un mas, la Quitria, bordeta que hi servia
de criada, tot seguit va sentir-se'n agradat. El senyor Ginjoan,
conco aferrissat, gran golafre, gran caador, home irat, tacany,
i panxacontenta, va proposar a la desnarida Quitria d'entrar al
seu servei. La Quitria era una d'aquestes dones que semblen
fetes amb les miques que van sobrar quan ja eren pastades totes
les altres dones del mn: tenia una mica de cabell, una mica de
cos, una mica de llavis, una mica mica d'ulls. Aquesta exigitat
i mesquinesa plaen al senyor Ginjoan, com si aquell gaireb
anorreament fos obra seva personal, resultat del seu misoginisme
i de la seva absorci egoista. Per el que sobretot plaia al
senyor Ginjoan en la Quitria era la seva polidesa, la seva
humilitat, la seva docilitat, sos mots plens d'una rstica i
infatigable deferncia, sos gestos d'esborrament i d'immolaci.

El senyor Ginjoan va anar fent-se vell, aix s, va anar inflant-
se i bufant, i la Quitria va anar fent-se vella, aix s, va
anar empedreint-se. El senyor Ginjoan ja no podia caar, ni
debatre violentament en el Crcol Agrcola, ni regalar-se amb els
grans pats i el begoteig. La seva passi es concentr en la
tacanyeria, en la ronesa. Hom hauria dit que igual li passava a
la Quitria; ella mateixa suggeria estalvis que no s'havien
acudit al senyor Ginjoan. S'imposava tasques que duraven de les
cinc de la matinada fins a ben endins de la nit, per que havien
perms donar comiat a una dona de feines i a un mosso. El senyor
Ginjoan va arribar a endarrerir-se en el pagament de les mesades
de la Quitria i al capdavall deix totalment de pagar-les. El
zel de la Quitria, per, es redoblava: la seva cortesia s'havia
fet maquinal, per cada dia ms abassegadora, com passa amb
alguns tics; i quan la Quitria tornava alguns sous del magre
pressupost de la plaa al senyor Ginjoan, amb una gaireb
genuflexi, els puntets dels seus ulls tenien, per un moment, una
lluentor de freda joia. Quan el senyor Ginjoan estava malalt,
ella el vetllava, i cada cop que li donava la medicina, li feia
una reverncia, i amb una mescla de tractaments caracterstica,
li deia:

-Si s servit, una culleradeta, si us plau, missenyor. -

No solament era polida la Quitria amb el senyor Ginjoan. N'era
amb el rector, que la feia objecte de bromes gruixudes i
benignes. N'era amb les venes ms humils. N'era amb els
captaires: amb els que passen en parelles, amb categoria de
coneguts i de parroquians, i amb els escadussers que fan pudor de
vi i parlen llenguatges estranys. N'era amb les coses: tenia una
manera d'espolsar una cadira i de fregar els llautons, que
semblava demanar perd de la gosadia. N'era fins i tot amb la
llum del dia quan obria les finestres, i amb l'ombra de la nit
quan les tancava, sempre llisquvola i amb la testa decantada.

Una vegada el senyor Ginjoan va voler comprar una gran hisenda,
que un hereu jugador es veia obligat a malvendre. Va fer-se venir
qui sap els diners d'un Banc de Barcelona, i la Quitria vei com
s'enduia el plec de bitllets a l'alcova. Era una nit de tardor
una mica freda: el dia era ja ben curt, i el senyor Ginjoan, que
sopava d'hora, a les nou ja era a la seva cambra, on es tanc. Al
cap de dues hores, deman, sentint-se un poc marejat, una tassa
d'aigua de majoles. La Quitria la hi port. Un ve pogu veure
com la Quitria travessava el menjador, enduent-se'n la tassa, de
la qual el senyor Ginjoan havia begut. Desprs, en el pis de
dalt, vei la flameta del llum d'oli de la Quitria, i desprs
tot es va fer fosc.

A l'endem, el senyor Ginjoan no es llevava. La Quitria va
trobar oberta la porta de l'alcova; el senyor Ginjoan havia estat
escanyat en son llit. Tota erta i insignificant, va avisar els
vens, el jutge, el rector. Els diners havien desaparegut. La
Quitria no havia vist res, no sabia res, no sospitava res. Alg
va dir, tot seguit, que era ella qui havia coms el crim. El
jutge va registrar el recambr de la Quitria, i desprs tot el
casal, i la fu detenir sense gaire fonament precs. La Quitria
repetia sempre, amb reverncies, que no havia vist res, que no
sabia res, que no sospitava res. La Quitria, tan polida amb
tothom, no tenia amistats, no havia intimat amb ning, no hi
hagu manera de trobar-li connexions, de suposar-li cmplices. A
ms, una doneta desnarida com ella escanyar un homens cepat! La
cosa tenia un aire inversemblant. I d'altra banda, mai no es va
saber que hagus rondat pel carrer on visqu el senyor Ginjoan
cap inconegut, cap ombra furtiva, cap indefinible sospits; ni
havia roms senyal de fractura enlloc, ni cap bot delator, o
cerilla aixafada en el paviment.

A l'Audincia, el procs va sser llarg i tedis. L'acusador
privat, un senyor obts i interminable, va dir grans penjaments
de la Quitria. El defensor, un jove advocat maur, recomanat pel
rector a la Quitria, va dir que havia estat _ngel de luz en un
hogar sombro_. El president va recomanar molt de compte als
jurats, etctera.

La Quitria va estar sempre reverent i esborradissa. Va mirar amb
una mena de gratitud els seus gurdies, i els magistrats, i el
defensor, i l'acusador. Eutrava i sortia de la sala tot saludant.

La deliberaci del jurat fou llargota. Un dels jurats tenia una
mala impressi de la Quitria, perqu s'havia fixat en les seves
mans, i les havia reconegut, minses i tot com eren, estranyament
nervioses, potser d'una energia insospitada. Per no hi havia cap
prova terminant de culpabilitat, i el veredicte era de bon
preveure.

Quan el document solemnial fou llegit, la Quitria no mostr en
els seus ulls ni aquell petit lluenteig de freda joia que els
sobtava en retornar els sous sobrers de la plaa. No va tenir cap
commoci, no va fer cap gran respir. Es va girar als jurats, i
tota jupa, amb veu quieta i abnegada, va fer:

-Sento haver-los molestat, total perqu se'n vagin de buit. -




ANTIGOR.

-Com hi riurs, a casa de la tieta Engrcia,- fu ell, encesot,
espandit. La seva cara era espandida, n'era el solitari de la
seva corbata, i n'era el solitari del seu dit, n'era la flor del
seu trau, n'era el mocador de la seva butxaca, n'eren les seves
mans inelegants de nt de camlics que havien fet fortuna. Ella,
al contrari, es vinclava fina, gaireb precria; en el darrer toc
de la seva _toilette_ li mostrava la rossa nuca escollada, els
bracets grcils, el dors sempre ondulant, -sempre, en
l'esgarrifana, en la insolncia, en les postureries, en la
meravella o en el simple parloteig enormement voluble. Ell
pensava: -s una criatura deliciosa. M'he casat amb una criatura
deliciosa. Els Caadors, l'Eqestre m'envegen.-

I tot amarant-se de la seva felicitat, va recordar, altra vegada,
aquell dia que ell va declarar-se-li (ella havia suggerit de
ballar tots dos, un pericon en vestit de bany, i eixint de
l'aigua, a Caldetes); i gaireb es va enternir.

Va agafar-la per la-cintura, com si fos una ploma, i la va fer
seure damunt sos genolls; ella tir el cap enrera en un simulat
espaume de petita _apache_; i desprs, reincorporant-se, fent
veure que se sentia tafanera (en realitat no necessitava altra
cosa que tornar a admirar les seves mitges perla), digu amb veu
manyaga:

-I perqu hi riur a casa la tia Engrcia?

-Ui! s una casa de l'antigor. La tia Engrcia fa olor de
reumtic, i la seva tertlia tamb. Encara prenen xocolata amb
marcelines. Com la fars esgarrifar!

* * *

No tant, no tant de l'antigor, la casa de la tia Engrcia. Era,
simplement, una casa Ferran VII: sbria i tanmateix
impressionant. La sala era tota de doms vermell: hi havia
gravats francesos emmarcats de negre, una escaparata amb una Mare
de Du dels Dolors i un gran gerro de marbre blanc, en un rec.
L'escalforeta spita que difonia un gran braser barroc, posat al
centre de la sala, dava una mica de rojor a la tia Engrcia, i
als seus tertulians de cada dimecres, gent gaireb tota de colors
opaques, com si habitualment visquessin desats en amagatalls. La
tia Engrcia era una dona senzilla, amb qualitats quietes i
segures de govern: mai no havia tingut cap tribull amb cap
minyona. Serena i amatent, s'havia trobat, rfena, amb el negoci
de son pare al caire de la fallida, i al cap de dos anys havia
pogut liquidar-lo en sorprenents condicions. Per ella s'hauria
rigut de qui l'hagus tinguda per superior o igual als homes,
perqu totes les coses que ella fos en capacitat de fer li
semblaven elementals. I, a ms, trobava una certa delcia en la
saborosa modstia d'sser dona: de poder-se confessar ms sovint
que no pas els homes, en aquella reconada tan polida de Sant
Felip Neri; de manegar roba blanca; de no tenir ms element
crtic que el seny natural.

Els seus tertulians eren tots vens de la mateixa casa: la
senyora Rosa, que havia volgut sser monja, i desprs es va
casar, i el marit no li havia viscut sin dos mesos; d'aleshores
en havien passat trenta anys. El senyor Joncar, fabricant de
gneres de punt, facecis, i que demanava l'assentiment dels
altres amb un copet de colze; i la seva muller, eternament
afligida de neurlgies; i llur nebot, que estudiava a la
Universitat, miny dol, per decididament interessant, d'una
elegncia nadiua, jugador seris de tennis a casa d'uns amics
seus de Sant Gervasi, i decidit, en guanyar el darrer
_sobresaliente_  de la carrera, a comprar-se una moto. Les
germanes Vidiella, dues solterones boterudes, sempre juntes i
creuant mirades plenes d'allusions misterioses; eren
murmuradores benignes: l'una tenia el geni culinari i l'agulla
_li feia venir nervis_; l'altra era una fada en tota mena de
costures i brodadures, i la cuina no era per a ella. El senyor
Torrecasana, msic retirat: una sordera bastant accentuada
l'havia condemnat a l'oci, que ell distreia llegint les histries
d'En Bofarull i d'En Balaguer.

La nova nebodeta de la senyora Engrcia -que havia de
conquerir-la perqu la bona tia era propietria d'algunes
agradables casetes,- prou s'havia imaginat l'estil de la casa on
anaven, per, en pujar l'escala, de marbre fins al primer pis,
plena d'una espessedat monacal de silenci, ja havia sentit una
mica d'opressi, i, instintivament, s'havia tret el fermall de
brillants i se l'havia posat una mica ms amunt, amagant una mica
ms la perfumada gorja escarida. Amb la pressa, es va punxar, i,
com quan era collegiala, fu un nus al mocadoret subtil i
s'apret ben fort el capcir rosat del dit.

* * *

Per el que s ella no hi havia rigut gens, al cap d'una hora, a
casa de la tia Engrcia. Tota aquella gent eren, sens dubte, uns
infelios; les dones duien vestits evidentment elaborats a casa
mateix, per cosidores del temps de la picor; entre els homes
noms un, el Joncar jove, procurava dar correctament una estreta
de m. Era gent ridcula, d'aquella que surt a les comdies de
Romea, d'aquella que potser no existeix sin perqu puguin
guanyar-se vagament la vida mitja dotzena de dramaturgs casolans.

Per el fet s que la bona gent era en el seu lloc, amb tota
l'espontanetat que permet l'hbit d'un ambient i amb tot
l'estmul de plaure que dna la presncia de persones estranyes i
decoratives. La tia Engrcia va sser dola, maliciosa. La
senyora Rosa va dir una breu paraula sentimental, sense
exageraci, que la va deixar dolament nimbada. El senyor Joncar
acoll una teoria encarcarada del jove marit sobre l'especulaci
dels francs, amb una petita ancdota espiritual que tingu un
xit evident i merescut. La senyora Joncar va alabar el vestit de
la princeseta de Caldetes amb un comentari precs, dels que
indiquen una tcnica segura (sembla que la seva mare havia estat
modista!). Les germanes Vidiella van parlar d'una manera fina i
senzilla de la boniquesa de Caldetes. El senyor Torrescasana, que
resultava gran amic de pesqueres, cont coses agradables de cales
perdudes, i costums dels peixos. El jove matrimoni an restant
cohibit a base dels encerts dels altres.

El jove matrimoni comen de sofrir una penosa sensaci de
rigidesa. No podien, en efecte, moure amb grcia les mans. Les
celles els feien una mica de mal. Provaven de dir coses gentils
o entretingudes, i elles es convertien, en passar sos llavis, en
vulgaritats que a ells mateixos els feien llstima. Un hom s
intelligent amb En Pere, estpid amb En Pau, optimista amb En
Joan, pessimista amb En Ramon. Plecs espiritua1s que un hom ha
contret en el primer tracte amb ells, per qui sap quin atzar,
duraran tota la vida, imposaran a un hom a una mena de mltiples
fats psicolgics irreductibles. El jove matrimoni no solament es
dava compte del fracs sin que tenia el pressentiment somort
d'haver de fracassar-hi tota la vida en aquell estatge arcic, de
gent insignificant. Aleshores vingu la provatura desesperada. El
jove marit comen de perseguir amb sarcasmes, dins la conversa
general, al senyor Torrescasana. La jove muller comen de jugar
la seva brillant coqueteria contra el cor, possiblement tendre,
del jove Joncar. De mica en mica tothom va anar callant, deixant
les veus de marit i muller, cadasc en el seu cercle,
absolutament soles. Soles, i amb una falsa brillantesa que
revelava una certa extrema desesperaci. A tots dos els feia
l'efecte que parlaven d'esma, d'aquella manera que hom parla a
les dues de la matinada de la segona nit que no es dorm.

Gaireb simultniament, per, es clogu aquell exercici pens.
Quan ell es creia d'haver arribat a una nota definitiva en son
humorisme vulgarssim de nybit d'autombil, el senyor Joncar
va dir:

-Dispensi: el senyor Torrescasana no l'ha sentit de res. Vost
est a la seva esquerra i ell noms  sent la persona que t a m
dreta.-

Ella havia deixat caure el seu mocador tan perfumat que semblava
una estranya flor tropical masegada. Encara tenia el nus de quan
s'havia guarit la punyida del ditet. El jove Joncar li coll, amb
una seriosa promptitud.

-Ai, t un nus al mocador!- fu una de les senyoretes Vidiella.

-Potser- digu tot mirant de rell a la tia Engrcia, evidentment
aliada seva -potser s per a recordar-se que s casada.-




EL DENTISTA APASSIONAT.

Les persones madures, que a l'ombra dels quiets carrerons de
Vilada del Puig observen amb melangia i pessimisme la decadncia
de les tradicions i la invasi de les demncies modernistes,
trobaven almenys un oasi a la plaa de Sant Ramon. Aqueix indret
assolellat i tranquil conservava impollut el seu venerable
ensopiment. Ni un anunci, a les parets grisenques, d'adobs
quimics, o de la candidatura d'un diputat provincial. Ni un catau
deshonest i sorolls, com s ara un caf o un billar; cap botiga
amb rtol, ni targes indicant els preus amb grosses xifres per a
les pessetes, i gaireb invisibles afegitons de dissimulats
tradors _90 cts_. Els dos nics locals consagrats al comer -una
graneria i el despatx on s'escolava l'existncia d'un subjecte
pigat que era a l'ensems representant de dues companyies
d'assegurances, una fbrica de sabons i una d'aparells per a
trencats- semblaven d'aspecte furtiu i de clientela evanescent.
Una font pacfica del temps de Carles III, dissimulada sota la
molsa, presidia tertlies d'ocells; i la pueril dolcesa de les
campanes d'un convent de monges, les quals feien els millors
brodats i les millors confitures de la contrada, completaven
l'embadaliment d'aquell edem. Mai cap noia de les que vivien a la
plaa no s'havia casat amb cap brillant tinent de la guarnici, o
amb cap gosat viatjant de comer; les que no van resignar-se a
vestir Mares de Du, generalment mesuraren, amb aquella regleta,
la felicitat opaca d'algun parent calb i feixuc, o d'algun vidu
de cara congestionada i pattica.

No cal dir la sensaci que va ausar a Vilada del Puig la sobtosa
arribada d'un jove ciutad amb molt de cabell, secard, afaitat,
d'aspecte misteris, amb armilla i corbata de tipus inconeguts a
Vilada del Puig. El jove fronds es deia Florenci, era elegant i
taciturn. Parlava en to subratllat, que semblava voler deixondir
en la gent una basarda davant aquelles amargueses del seu cor,
que, tanmateix, no revelava. Va comprar algunes coses, va llogar
un principal, va posar-hi mobles de tres segles endarrera i teles
de tres segles endavant, i encarreg a un pintor que li fes, en
colors morada i taronja, un rtol per al seu balc, que diria:
_Florenci Llordacs, dentista americ_.

* * *

Van passar dos mesos sense que cap viladenc s'entafurs al
despatx de l'incomprensible profanador de la plaa de Sant Ramon.
No va trigar a saber-se que aquell dentista americ d'un luxe
asitic era home de passions africanes. S'havia desterrat
voluntriament a Vilada per a colgar en l'oblit l'amor ferotge
que li havia inspirat una noia pllida i de negra cabellera
torrencial. Per dissort, la noia susdita, desprs d'haver passat
unes quantes setmanes a Caldetes, havia tornat amb la cara
intensament bruna i els cabells rossos. Florenci va estar a punt
de morir-ne: tan amarg fou el seu destarotament. -Ets una altra
dona, va dir a aquella noia; -si ara em cass amb tu et seria
infidel, s a dir, seria infidel a all que havies estat.- I
condemn l'acudit sucida de la seva ex-amada amb expressions
punyidores en les quals demostrava tant d'anorreament com
d'erudici: -Prfida com l'onada! Varies, ergo, no ets la
veritat!

Florenci va passar el primer mes de la seva vida nova en el
silenci i l'allunyament; llegia, dava tombs per bandes inslites,
i quan alg li adreava la paraula a la barberia o a la sala de
lectura del _Casino Industrial i Agrcola_, en la qual es jugava
al dmino, responia vagament, amb l'nima remota i puntuant la
frase amb un sospir que l'obligava a posar-se la m damunt el
cor.

Per al cap d'un mes... Va sser una tarda. Una tarda d'aquelles
dolces, enllaminidores. Florenci, darrera els vidres del seu
balc, contemplava les casasses de l'altre costat de la plaa.
De sobte, aparegu en una de les finestres enreixades una noia
_blanca com la gardnia i de negra cabellera torrencial_.
Florenci va passar-se la m pel front. Era un somni o una
realitat, baldament frgil? La ideal noia, filla del registrador
de la propietat, feia puntes. Florenci va mirar-la de fit a fit -
Puc sser fidel a la meva amor antiga, essent-li infidel. O a la
inversa... No s el que em dic. Els meus polsos sn una brasa...-

D'aleshores endavant, Florenci torn a conixer les alternatives
de tornar-se pllid i de tornarse vermell, les illusions
puerils a base d'una nova corbata, les supersticions
sentimentals: -Si dem s'obre aquest clavell del meu test, ser
que ella m'estima... Si aquesta tarda no plou, vol dir que el
registrador de la propietat em ser propici.- De mica en mca la
confiana comen de fer son niu en el si de Florenci. Ell es
passava les tardes mirant la noia, i ella, baldament dissimuls,
no es movia del rac. Ni se'n mogu desprs d'haver fet ell el
senyal dramtic i comprometedor d'aviar-li un bes amb la punta
dels dits, closos els ulls, de puntetes. (Cal dir, per, que la
noia, que ms aviat tirava per monja, era d'una extraordinria
miopia.)

* * *

Florenci es colgava i es llevava molt tard. Tota la matinada la
passava sospirant per ella.

Una vegada va somiar, fins i tot, que ell era a una prada molt
bella, i que una fada li dava una marguerida, dient-li que hi
trobaria el secret del seu amors dest. Florenci es pos a
desfullar-la, segons el torn conegut: -S, no, s, no... -Per en
aquell instant an a trencar-li el son la cuinera, perqu hi
havia un client que exigia immediates sollicituds. Florenci,
talment, va sentir, de l'alcova estant, esgarips d'alguna trista
criatura a la qual un mal esperit garfia les genives. Florenci va
aixecar-se molt displicent, com un autmata. Veia la prada, i no
pas el penjarobes ni el rentamans. Va eixir amb una sabata
cordada i l'altra sense cordar, i amb una mniga de l'americana
ben ficada, per amb l'altra pengvola -desprs d'intils
esforos- i agafada amb una m fluctuant.

Al capdavall entr al despatx. La vctima era no menys que el
masss registrador de la propietat, notable per la seva filla i
per una gran llpia. Florenci no el coneixia personalment, ni
tampoc l'hauria reconegut encara que li haguessin presentat el
dia abans als salons del Casino Industrial i Agrcola. Florenci
no pensava sin en la marguerida de l'averany, i mentre el
registrador li contava la histria lamentable de les seves dolors
agudssimes, que comenaren a mitja nit i que cap remei folk-
lric no havia aconseguit de minvar, Florenci, dhuc agafant els
seus instruments, la tovallola i la tintura de iode, somreia a la
rossa fada del present merave1ls.

I al cap de poca estona, introduint un estre lluent i terrible a
la boca -de primer confiada, desprs paralitzada d'esglai- del
registrador de la propietat, la despoblava sistemticament, tot
murmurant, embadalit:

-S, no, s, no... -




LA DRIA.

Era enemic de les dones. Ho duia a la sang. Les dones temien
l'arruga de malhumor del seu front. Havia estimat? Era una
decepci romntica o una inveterada eixutor, el motiu de la seva
duresa, la seva impolidesa, la seva sorda enemistat contra les
figures fines i elstiques, igualment bones per dansar, per
plorar, per somriure, per ignorar, per endevinar, per guarir i
per malmetre?

De fet, ara no estimava sin la msica. La seva msica,
naturalment, i, a ms, les suggestions musicals de la naturalesa.
s segur que una bella part del misoginisme li venia de la
relativa freqncia amb la qual el parloteig de la dona torbava
arreu del mn les seves absorcions esttiques. Un dia, tanmateix,
hagu de confessar la grcia fsica de la dona. -El mal s que
no calli- afeg tot seguit. I, encara, amb ms amargor: -S, la
dona s una obra d'art, per d'art primitiu: una escultura; i,
com diu Strindberg, l'escultura s la ms grollera de les arts,
perqu necessita les tres dimensions.-

Per Kate volgu conixer el msic, aquest msic extraordinari
d'un pas gaireb inconegut, abans de tornar-se'n a la seva
ciutat plena de boira i de fum. Estava avesada, per una pila de
casos hongaresos, polonesos i russos, als msics de noms
estrangers; i el nom de Puigrafegut no li feia feresa. Vam dir-li
els perills que corria, per la rancnia d'En Puigrafegut contra
el sexe coquet i refilads: una rancnia plena d'injustcies i
exabruptes. Kate digu que ella era molt seriosa i reservada, i
que en aquest mn no tenia por sin a l'incivil galanteig dels
madrilenys. Les brusquetats no la intimidaven. Havia tirat per
les finestretes del vag pipes de fumadors insolents. Sabia com
manegar-se. I, a ms, la seva admiraci per la msica d'En
Puigrafegut era profunda, i, en realitat, les nostres
observacions no havien fet sin augmentar la seva graciosa
tafaneria inexorable.

A dinar, va arribar primer Kate que no pas En Puigrafegut. Duia
una _toilette_ senzilla, i cap joia. Per una cinteta negra al
coll, pueril, feia ressaltar la frescor divina de son cos, la
transparncia del si escarit, en contrast amb la brunor sana i
tota esportiva de la cara i el coll. Sos cabells castanys eren
pentinats amb una primorosa imitaci del despentinament,
exquisida a contra claror; sos ulls blaus daven la sensaci de
refiar-se, d'implorar, de no conixer malcia. Tota ella semblava
una cosa senzilla i prodigiosa que acabava de brollar o de
descloure's.

Vam arribar a tmer que En Puigrafegut no vindria, i aix que li
havem amagat que hi hauria una inconeguda que desitjava
conixer-lo, parlar-li. Per, tanmateix, comparegu. Va fer-nos
l'efecte de ms desmanegat, ms negligit que mai; per la meva
germana va llambregar tot seguit a Kate, i no va semblar-li
decebuda ni seriosament _shocked_. Ell tingu una mirada agra,
rampelluda, en veure el parany, per sense que arribs a
rondinar.

Kate va dir que volia fer-li alguna pregunta sobre interpretaci
de msica seva. La meva germana i jo, vam aprofitar l'avinentesa
per a girarnos a d'altres invitats. Desprs vam saber qu cosa
havia succet. Kate i En Puigrafegut estaven vora la finestra, en
una mena de pau armada, quan de sobte se sent un _crec_
minscol, per ben definit.

-Aquestes dones!- digu En Puigrafegut -sempre tan fortament
encotillades! Fins que no tenen ms remei que esclatar!

Kate estigu admirable. Va somriure i deman el seu bra per anar
a la taula. Per En Puigrafegut no li digu cap altre mot. La
seva ira era reviscolada; i sobretot l'esperonava la seva
conscincia de l'atzagaiada en la qual havia incorregut davant
l'esguard de Kate, d'una naturalitat inexpugnable.

Parlrem, a taula, de viatges; i, finalment, encertrem un tema
que dons peu a En Puigrafegut per a entrar en conversa, si
volia, per que, d'altra banda, no constitus un recaptament tan
directe del seu concurs, que el deixs en situaci desairada si
ell no hi responia. Vam dir quelcom d'una can popular sentida
en un hostal d'Itlia. En Puigrafegut va fer una cara
absolutament impermeable.

Vam acabar per deixar estar aquell geni impossible. Kate, amb un
tacte infinit, va parlar poc. Per va parlar amb una entonaci
tan grcil, tan ingnuament desentesa, que era un pecat no
estimar-la.

Cap al rostit, En Puigrafegut, finalment, s'adre a un ve, i li
digu, a propsit de res, unes quantes nicieses vulgarssimes,
ben per sota de sos pitjors abandons. A mi all va semblar-me
un intent de revenja contra la tcita victria de Kate; a la meva
germana va semblar-li un indici de remordiment.

La llum, a fora, semblava una mica fadigada. Les flors de la
taula havien perdut frescor: Ens alrem a pendre caf en el
salonet extic. Kate tenia els llavis una mica ms vermells, i
els ulls no pas exaltats, sin ms tendres.

En Puigrafegut se li acost. Tots vam adonar-nos-en, per tots
vam fnyer que no ho havem reparat. I ens vam posar a conversar
lleugerament, en veu no pas gaire alta, i en veu prou alta,
tanmateix, perqu sembls que no escoltvem.

En Puigrafegut, amb la testa decantada, amb els braos atuts,
deia a Kate :

-He de reconixer que el _crec_ ha estat de la meva lligacama.-




LA FRESCORETA.

Heu's aqu la frescoreta. Les pluges han rentat polidament el
cel, que sembla ms pregon; la llum del sol ara s finament
argentada. Les accies, la copa de les quals encara s verda,
comencen per, de mostrar en llur tofa algunes fulles seques,
llgrimes d'un or molt dol. Hem anat a parlar sobre aquest tema
sensacional: la primera exquisida esgarrifana, amb alguns
coneguts, per deure periodstic, i ens plau de traspassar llurs
dites als nostres amables lectors:

_Parer d'una casada jove_

-...?

-s el temps ms delicis de l'any: el de comprar-se pells. Les
pells vesteixen. Sn l'nica cosa que vesteix, fora l'escot. A
ms, enguany, la moda de les pells s tan perfecta, que podrem
fer accionats i posats meravellosos amb cos, braos i flancs.
Quan ve la primavera, poden donar-se les pells per una almosta de
diamants, per quan ve la frescoreta, poden donar-se tots els
diamants per una gran pengerella peluda, damunt la qual les
espatlles, el coll, la fa, s'inunden divinament del tint rosa de
la felicitat. -

_D'un collegial_

-...?

-Ara, a tornar a estudi! Anar en rengle, explicant mentides
boniques de l'estiu, als altres nois; veient les botigues totes
plenes de coses noves, i portant uns llibres nous, que encara fan
una olor tota crua. Menjarem castanyes, i, petant la guardiola,
comprarem un ganivetet per fer tallades al pupitre de la classe
nova. -

_D'un vell_

-...?

-Mor molta de gent. S'ha d'anar molt amb compte. Per, vaja, ara
s el temps que la gent no trigar a venir amb mi, a reconixer
que pendre el sol s una cosa agradosa. I s que, ho tinc
reparat, en aquest trist Barcelona, cada any hi fa ms fred. -

_D'un pollanc_

-...?

-Vaig quedant-me calb; per ning pot negar-me que continuo tan
ben plantat com sempre. La frescoreta m'inspira idees asctiques,
en les quals sc ms sincer que no pas el xiprer, perqu jo em
despullo de tot abillament i de tota murmuraci. A ms, ara que
hi ha aquests nuvolets prims i llargs, moltes vegades puc fer-hi
una creu perfecta, en reflectir-me damunt l'aiguads que tinc a
mos peus. -

_D'uns rovellons_

-...?

-Per ara no ens podem queixar d'aquest temps. Descolgats de la
molsa, al so d'una riallada, hem estat precipitats dins una
cistella; hem baixat precipitadament, per dreceres, d'una
muntanya moradenca. Hem perdut d'obir els pins, per on salta
l'esquirol. Ens han tapat amb un drap blanc. Hem passat temps,
temps, i finalment, desprs de molts xiulets, i olor de fum i
bolves de carb que ens ofenien, sembla que hem arribat a algun
indret: una dona frescassa ens traginava; un home tot pelut amb
una gorra del Govern ha alat el drap blanc. Ens han deixat
passar. Hem arribat a una casa. La dona frescassa ha exclamat:
-Rovellons, rovellons!- Ens ha mostrat, rogencs, terrosos i
encara embrinats de molsa, a un many, a un carter, a un forner i
a una portera. Hem tingut un xit extraordinari. Desprs ens han
pujat escales amunt. La dona frescassa ens ha deixat en una bella
cambra amb rajoles de Valncia, aigera i escudeller.Ens ha anat
posant damunt unes rajoletes totes vermelles. Ms enll ha deixat
crixems i pinyes, que tamb havia portat. Per dels crixems i
les pinyes sembla que a ciutat no se'n fa pas gaire cabal.
Desprs la dona frescassa ens ha rentat: la impressi s una mica
sobtada, per hem quedat com una patena. Ara, aquesta dona
extraordinria, agafa un ganivet tot ample. Quan anava a
servirse'n, no sabem contra quin invisible enemic, han entrat uns
nens que semblen fills de la dona frescassa, i s'han posat a
cridar: -Rovellons, rovellons!- I el ms petit, ha fet: -Mare,
deixeu-me'n guardar un per al pessebre!-


_D'unes boles de naftalina_

-...?

-Sabem la sort que ens espera. Pdiques verges, ens hem passat
primavera i estiu, poca dels esclats i les expansions felices,
amagades en el mateix si de les llanes i espesses draperies,
tancades amb pany i clau. La nostra virtut ha preservat el
parament de casa i els vestits de l'any passat de corrupci i de
traus fatdics. I ara, en el temps de la frescoreta, els armaris
sn badats, les peces de roba desplegades: caiem en terra, sota
una claror viva que ens ofusca, i el peu groller de la cuinera
ens esclafa. I els cortinatges abundosos, els abrics
confortables, els cmics pantalons i les elegants armilles
fantasia, tot penjar a la barana per tal que s'esvaeixi el
nostre aroma; car el nostre dol aroma de pies recluses ofn la
grolleria dels mundans, com si es tracts de la campaneta
esquerdada d'un conventet o una antfona cantada amb veu de nas.-




EL DIPLOMTIC.

En Tinet troba una quietud per tota la casa! En aquella quietud
hi sent ms b que mai la flaire de les cortines de cretona que
hi ha al rebedor, i la del cantell d'un llibre gruixut que
reposa, amb les seves visions intils i convencionals de la
Turquia d'abans de la Guerra de Crimea, damunt una tauleta.
D'altra banda, la llum s excessiva. El celobert s tot ple d'un
ressol que fa fer una ganyota als ulls. Com s que hi ha aquella
quietud? A casa d'En Tinet ning no fa la migdiada, per el fet
s que, havent dinat, el seu pare desapareix, la seva via
desapareix, les seves ties desapareixen, les criades no hi sn.
O, ms ben dit, sn a la casa, per s com si en llur vida hi
haguessin estat.

La casa queda sense control. Queda en poder d'en Tinet. I en
Tinet encara no ha complert els quatre anys. Ell s dolcssim.
Diferentment d'altres nois que noms fan que la seva santa
voluntat, i encara piquen de peus, en Tinet s alhora autocrtic
i seds.

La seva mare fin poc desprs d'haver-lo conegut, petita cosa
vermella, calba i desesperada; i en Tinet ha estat sempre tan
amanyagat -qui gosaria contradir-lo, si no t mare?- que la seva
veu es bressa en unes insinuacions cadencioses: polpa graciosa i
perfumada que amaga un pinyol irreductible. En el moment precs
de la malifeta s quan els seus ulls intensifiquen llur encs
celestial. L'via i les ties, que creuen ms en sos ulls que no
pas en ses fetes, sostenen que en Tinet no s pas entremaliat, i
que les seves entremaliadures no sn sin involuntries
ensopegades d'una innocncia que encara no ha arribat a conquerir
la noci de la pulcritud i aquell mats de la propietat, molt ms
complex que no pas el de la propietat d'un hom: la propietat dels
altres. Per fins i tot quan en Tinet s'ha lliurat a una aventura
que, contra totes les teories, posa nerviosa a l'via o a una
tia, en Tinet esvaeix de seguida tot estat de tensi. Diu una
cosa enginyosa, fa una vaga protesta geient el cap damunt la
falda de la potncia enemiga, o es dedica a l'indigne chantage de
dar entenent que no es troba gaire b. T una falsa manera
d'esllanguir-se, que s, simplement, mengvola.

Contra l'enlluernament del ressol, du sser un bon remei l'ombra
venerable i fresca de la sala. Per la sala, que s un camp
gaireb inexplorat per en Tinet, sempre est tancada. s una
llstima perqu du haver-hi, si en Tinet no recorda malament,
belles coses brillants que qui sap qu tenen a dins. En Tinet
s'acosta a la porta de la sala. s clar que la trobar tancada,
per la proximitat ser a l'ensems un baume i un irrenunciable
esper per la seva recana. En Tinet toca la porta, i la porta
cedeix!

Que coses que hi ha dins una casa! I quina gent tan diferent que
hi va, a una casa!

En Tinet, que s demcrata, s ms amic del carboner que duu
carb i escarbats, de la dona que dos dies per setmana porta ous
de Mollet, que no pas de les amigues enfaristolades de les
seves tietes, que el maseguen i li enfonsen el nas a la galta. La
sala s el lloc exclusiu de les amigues de les tietes: les
tietes, soles, no hi entren mai. Deuen tenir-ho prohibit, com en
Tinet. La sala s una cosa trista. Hi ha retrats grans i retrats
petits. Els petits sn alegres com a ninots, per els grans, a en
Tinet, li fan una mica de basarda. Desprs hi ha recons
abolutament foscos, i pengerelles darrera les quals pot amagar-se
un gos o un municipal. En Tinet est a punt d'anar-se'n,
temorenc. Per en el moment de girar cua descobreix un gerro de
Svres. s un gerro gran, per bonic. Cosa preada, triomfa damunt
un mocador de seda vell, florejat, i una columneta. En Tinet
voldria tocar aquell gerro.

Els ulls, per si sols, mai no li han dat un comeixement perfecte
de les coses. Per ell no hi arribaria pas, al gerro. Aleshores
se li acut una mena de procediment persuasiu. Aquest procediment
consisteix a fer oscillar la columna, fins que el gerro es
decideixi a fer-se abastable. En Tinet agafa la columna amb les
dues mans...

Quan el monument s a terra, fet a miques, en Tinet s'adona que
el gerro era una mena de frau. Les figures de fora noms eren que
pintades, i l'interior era buit, sense cap picarol. Per en Tinet
t la intuci que, tanmateix, la seva famlia considerar
aquella prdua com una catstrofe. I com que en Tinet desitja
evitar-se empipaments, medita una versi inofensiva del desastre.
I, per pensar millor, es fica el dit a la boca, instintivament.

* * *

En Tinet ha descobert, a l'ltim, la seva via. L'via era
asseguda a la galeria, en un balanc, darrera un llenol
eixamorat, ests de cap a cap d'una corda. Ell treu la testa per
sota el llenol.

-Tinet! Mira quina rosa s'ha obert! -

Per ell no gira ets ulls. Els baixa.

-Qu tens, Tinet? Qu vols?

-Voldria dir una cosa.

-Digues, fill meu.

-El gerro de la sala...

-Reina Santssima!- fa l'via. Tota ella es redrea. Sos ulls
grisos, nerviosos, descompten alguna calamitat. Sos braos
s'aixequen amb l'esma -tardana!- de conjurar un perill. Un parrac
de cabells blancs, que s'ha desfermat amb el surt, li cau gaireb
fins al nas.

-Digues, digues, qu has fet. Gracieta, Quima! veniu.

All s massa. En Tinet creu, sincerament, que no n'hi ha per
tant. Aix s que, fastiguejat, se'n va a veure la rosa. I, tot
seguit, un borinot el fascina.

-Per, digues d'una vegada. Qu hi has fet amb el gerro? Qu
deies?

En Tinet, que la veu vermella, sincerament desesperada, sent per
ella una veritable compassi. T una mirada d'home de mn:

-No res, baba... que el gerro de la sala... es fa vell! -




ELS HOSTES DEL CONVENT.

    _A les gentils concurrents als concerts de l'A. de M. de C._

Permeteu-me, admirades amigues, que us destorbi un moment per a
explicar-vos una vella histria. Per, abans que tot, he
d'expressar-vos la meva gratitud. Sempre m'ha plagut la msica
en plena naturalesa, i, en assistir als concerts que vosaltres
agenceu, retrobo, a ms de la msica, el murmuri de les fulles,
el gorgolament de les aiges i el xiu-xiu del ventet.

Amb les vostres converses tendres, amb les vostres confidncies a
cau d'orella, difumeu una mica la msica, li lleveu cruesa. La
vostra collaboraci al plaer de les nostres odes, s tan
deliberada i conscient, que tot seguit que s'acaba una de les
peces del concert, calleu, en part, perqu ja no se us acut res,
i en part, perqu compreneu que el parloteig aleshores ja sera
intil.

* * *

Una vegada hi havia un convent de gran santedat. Els frares hi
duien vida austerssima. Molta de gent devota hi anava de tota la
rodalia, i dhuc de terres llunyanes, amb delmes, primcies,
presentalles i almoines. Una petita colla de caps calents de la
contrada, amants d'una certa simplificaci que els permets de
viure sense treballar, acordaren beneficiar-se d'aquella bella
anomenada del convent, i no van trigar a descobrir una cova, al
fons d'una vall, que reunia les condicions d'esbarjosa, ombrvola
i impressionant, per la qual cosa hom podia utilitzar-la com a
recer de lladres. I organitzaren una mena de cos de burots, que
cobrava el seu tant per cent de tots els bns materials que hom
duia fervorosament a la casa de Du. Aquests lladres, ms aviat
sapastres i galifardeus que no pas homeiers i heretges, tractaven
els romeus amb cortesia, i no els atrotinaven mica sin en cas
d'inslita i incivil resistncia. Ben pescuts, els lladres,
irradiant aquella satisfacci natural que fa traspuar el gaudi
d'una renda segura, van anar tirant admirablement qui-sap-lo
temps. Per en aquest mn no hi ha cosa segura, i cada ofici t
el seu risc. La cova on mataven el temps jugant a cartes, era,
aix com he dit, al fons d'una vall; i va arribar a escaure's,
una tardor, que plogus vehementssimament per espai d'uns quants
dies. L'aiguat fu un terrible mullader, i la cova en fou
inundada. Altrament, els xaragalls que, precipitant-se per tot
arreu, desfeien els camins, els impediren de proveir-se de
queviures. S'adrearen, doncs, els lladres amb aquella
naturalitat abusiva dels cors primitius, al convent, que era
l'estatge ms prxim i l'nic que per la seva capacitat podia
donar acolliment a tota la trepa, i no cal dir que els frares
humilssims no els el negaren. Feren, fins i tot, el millor que
pogueren per a obsequiar aquells desvalguts; i els minyonassos
cepats de la cova, tot just s'hagueren recargolat els parracs del
vestit per a escorre'n l'aigua, comenaren de saquejar el rebost
i el celler, rient-se de la pluja que gorgolava a les canals i
dels nvols que seguien dant-la per amor de Du.

L'hospitalitat, per, hagu d'sser de ms durada del que hom
preveia. Plovia viciosament, sense conhort; les terres es
convertien en bassals rogencs. La terrible humitat obrava com un
aperitiu per als estmacs dels pobres desnonats de la cova, i
ells, amb estupendes embranzides, arrabassaven i engolien tota
llei de menges i de vins; en all hi trobaven un cert conhort, i
l'oblit momentani de llur trista situaci de reclosos per fora.

Per, al capdavall, el reboster del convent no tingu altre remei
que anar a trobar el Prior i parlar-li del perill que comportava
per a la subsistnia de tots plegats aquell sanfoniment pertina
dels hostes; el convent, incomunicat, no podria resistir per
gaire ms estona aquella violenta allau de golafreria; aviat la
santa casa, que sempre fou estalviadora, estaria ms buida i
freturosa que un badall de gentilhome espanyol.

El prior va compendre que era arribada l'hora d'un gran
determini. Fu, dones, venir els lladres a la seva presncia; i
va dir-los, amb cristiana sinceritat, el com i el qu d'una
situaci tan aflictiva, per els lladres no entenien pas certes
elegants frases llatines amb les quals el docte prior alludia a
l'inajornable problema, ni els eufemismes graciosos amb els quals
procurava de palesar una resoluci enrgica, baldament corts en
l'expressi. Fins i tot, un dels lladres comen de mostrar en el
rostre els efectes incipients d'un son benigne. El prior,
aleshores, es revest d'empenta grfica i popular, i dant un tust
vigors a la seva taula, va proferir aquesta sentncia:

-Si aix dura gaire, acabarem morint-nos de fam tots plegats! Amb
aix, germans, no hi ha ms cera que la que crema: o tots frares
o tots lladres!-

* * *

Aix us vinc a dir jo, admirades amigues. Als concerts hi anem
alguns a sentir msica i d'altres hi van a festejar. Ambdues
coses sn finssimes moixaines de l'esperit. Per en el concert
vinent, al qual assistirem de bell nou -vosaltres amb els vostres
capets volubles, i ulls que alternativament intimiden els
jovenans i els prometen delcies, i boquetes atrafegades, i jo
amb la meva maturitat melangiosa i encara indefensa-, o b
vosaltres escoltareu la msica, o b jo, a la meva edat, i amb
algun cabell blanc (prematur), no tindr ms remei que festejar.




L'ARTISTA D'UN SOL CUADRO.

N'Antoni Bauz s un honrat betes-i-fils de la Ciutat de
Mallorques. Van a la seva botiga velletes tot passant el rosari,
i artistes exalant el desenfr de l'art. Els artistes hi van
perqu N'Antoni Bauz, a ms a ms de betes-i-fils, s pintor.

Un betes-i-fils que sigui pintor amb tots els ets i uts, s una
cosa que no es veu cada dia. I s innegable que N'Antoni Bauz s
un pintor caracterstic. Duu els cabells tan follvols com pugui
portar-los un betes-i-fils, discuteix amb els seus confrares, va
als dinars dels pintors, es posa la m davant dels ulls per a
limitar el paisatge, i en descriure un cap al tard a la costa
brava, diu que a les penyes els morats van matant els roigs.

Em demanareu quina s la tasca pictrica de N'Antoni Bauz. Ja
veureu, no podem ser-li exigents; En Bauz, es passa els dies
_feiners_ a la botiga, i algun diumenge ha de sortir amb la dona.
Per treballar li queda noms dues o tres festes cada mes. De
manera que N'Antoni Bauz no podr sser mai un Rubens per la
quantitat. La seva tasca ser ms petita; per com a ms lenta,
ms filtrada.

N'Antoni Bauz, en rigor, no s'ha embrancat sin en un sol
assumpte, no ha pintat -ms ben dit, no pinta- sin un sol
cuadro. El tema s senzill i grandis: Un camp de blat.

Com li vingu, fa anys, a N'Antoni Bauz, la idea de pintar un
camp de blat? Molt senzill: la seva dona li port, en dot, una
caseta dels voltants de Manacor, i a la vora de la caseta hi ha
un camp de blat. El blat se li va anar ficant nima endins. Amb
la mateixa lentitud que N'Antoni Bauz abastava un rodet o un
cabdell de cinta de color de malva, la seva nima copsava
l'emoci artstica, la visi. N'Antoni Bauz no era pas d'aquells
que patapam, miren una model que badalla, se la imaginen una
sirena o una abadessa, s'engresquen, empastifen una tela i la
signen. Entre el blat i ell el dileg va sser lent. Van trigar a
tenir completa conscincia l'un de l'altre. A l'ltim N'Antoni
Bauz va dir-se: -_Hombre_, a jo me pareix que el pintar, an
aquest blat. -

D'aleshores en que cada mes pren dues o tres festes el tren cap
a Manacor, es posa davant del camp, i pinta. Pinta amb beatitud.
El pintar s un sacerdoci, i aquest sacerdoci, exercit els dies
de festa, encara t major solemnitat. Entre pinzellada i
pinzellada, N'Antoni Bauz somia, somia, i de vegades dorm. s
que la seva mateixa solemnitat l'ha corprs.

De vegades algun d'aquests esperits malaltissos possets per
l'angnia moderna, li diu:

-Per i vost, don Antoni, ja fa una mala fi de temps que t
davant ets ulls sa mateixa tela. Frissau, homo, frissau! -

N'Antoni Bauz eleva un sospir:

-Ah,- diu. -jo vos promet que si fos _libre...!_ Si no fossin ses
troques i es plissar _volantes!_ Sap que n'hi passaria de gust
cara a cara amb sa naturalesa per tot es temps que convendria!
Per fiet, es negoci no t entranyes. No puc anar an es camp sin
una festa per altra. I llav, sabeu qu passa? Mai no trob es
camp de blat aix com l'havia deixat sa darrera vegada. No pot
pensar com el me desfiguren! Ara el llauren, ara el sembren, ara
s verd, ara s ros, ara el seguen, ara fan garberes. Me crega
que em fan perdre ses oracions. Bon Jess! per ms que vagi an es
camp far poques feines mentres no el me deixin reposar! -




EL SECRET.

Era una ciutat quieta i casolana, d'aquelles on creix pels
carrers l'herba invisible del desenfeinament, on les finestres
enreixades, que semblen desertes, sn veritables observatoris per
a s de les dones (la tafaneria de les quals s exasperada per
l'escassedat i poquedat de les coses que passen). Una companyia
teatral de vers hi va per la primavera; una companyia de sarsuela
hi va a la tardor. S'hi casen exactament setanta cinc parelles a
l'any; l'any passat semblava que se'n casarien setanta sis, per
a darrera hora el nuvi va desaparixer.

Aquesta ciutat t, no cal dir-ho, el seu poeta. s un poeta
mstic, que es diu Quimet. Semblava, per la seva cara dola, la
pau de la seva infantesa, la seva habitual submissi als desigs
materns -que eren de tenir un fill sacerdot,- i fins per la
casualitat que, exigint-li una srie de dols seguits, l'habitu a
vestir de negre, que En Quimet seria destinat a illustrar
l'estament levtic. A ms, l'especialitzaci d'En Quimet en la
poesia mstica, semblava segellar-ho.

Per En Quimet deix passar els anys sense entrar al Seminari
perqu estava tot malics. -Aquest noi no se'm ref- deia la seva
mare adolorida. Pllid, endolat i talment atut per la seva
prpia inspiraci, En Quimet vivia una mitja vida, estava sempre
clocpiu, i tot just el deixava un cadarn, l'afligia un sis o un
as als budells.

A l'edat de vint-i-un anys, En Quimet va dar un tomb. Tot i
continuant en la ms dola ingenutat, en les ms innocents
alternatives d'esblaimament i de rubor quan sentia la veu
d'altri, En Quimet comen de sentir l'atracci de la dona.

A la ciutat hi havia un Centre de Defensa Social, fundat feia sis
anys, i aquest Centre, sobtadament, es propos de donar fe de
vida i demostrar que havia vingut a omplir un buit. El C. de D.
S., amb el concurs de la filla d'un matalasser que cantava la
_Bohme_, un violinista aficionat, fill d'un xocolater, que
tocava un _Impromptu_ sobre motius de _La Traviata_, un actuari
castell que feia discursos sobre les glries espanyoles, i En
Quimet, inaugur unes sessions literario-musicals. A la primera
sessi, En Quimet, tot llegint un romancet planyvol, s'adon de
dues noies inconegudes, que eren, sens dubte, les filles del
notari nou. Immediatament deix de banda l'una d'aquestes noies,
perqu tenia un posat de burleta i comprometedora, i, en canvi,
es fix en l'altra, que era dola i amorosa. Per la noia dola i
amorosa no li retorn l'esguard. En Quimet es va sentir deprimit.
Procur, altres dies, de veure la noia dola; i, efectivament, la
trob, l'un dia a sentir la msica de regiment, l'altre dia en el
passeig de vora el riu, l'altre dia anant a veure la bella
casulla que regalaven a un nou canonge, fill d'aquella ciutat,
els seus paisans. Cada dia se n'an enamorant ms i ms En
Quimet. Cada dia descobria en la silueta grassona un nou encs, i
cada dia passava un nou turment. Perqu els ulls d'ella no
estaven per ell. Aix no vol pas dir que mai, mai li adrecs la
mirada. Ella el veia; per, fins i tot en la conversa, -perqu no
trigaren a sser presentats,- el veia de passada, com a una cosa
sense inters, sense que sos ulls s'hi detinguessin, ni hi
retornessin de tant en tant, ni parlessin cap llenguatge.

A la segona sessi del Centre de Defensa Social hi assist
-desprs es va saber que ho havia fet amb impdiques mires
escarnidores- un oncle d'En Quimet vingut de ciutat: aquest oncle
era un veritable plaga. Duia un capell verd, a desgrat de sos
cabells que, ms que grisejar, groguejaven; duia una armilla
fantasia; tenia el tic de trcer el nas cap a la dreta, fent una
mena de petit renill; li guarnien les mans anells amb pedres
falses; i portava un cigar-ventall, un paraiges-bast, i una
llapidera anunciadora d'unes aiges minerals. Aquest subjecte, en
sser al C. de D. S., va fixar-se tamb en la noia dola i
amorosa, i digu en veu baixa a En Quim: -Amb aquesta flvia hi
jugaria a fet!- Son nebot el mir amb indignaci, per la seva
indignaci, no va pas trigar a canviar de causa, i a barrejar-se
amb l'astorament, quan vei que la noia dola i amorosa adreava
constantment l'esguard als ulls mustigats i al bigoti tenyit de
son oncle, i es proposava d'atraure'l, i de conversar-hi, i,
successivament, d'enternir-lo amb petits reptes i enlleminir-lo
amb innegables manyagueries.

En Quimet, encara que amb molta de cautela, comen de fer
esbrinaments sobre si la filla petita del notari era coqueta.
Tothom li va dir que de cap de les maneres. Els hereuets ms
florits, els joves tinents, algun foraster elegant, _no havien
pogut aconseguir que ella els mirs amb alguna atenci
sostinguda_. En Quimet respir una mica, per encara li sembl
ms monstruosa la conducta d'aquella noia amb el seu oncle. A la
fi, va dedicar-se a escriure una lletra al seu oncle -que se
n'havia tornat a Barcelona- demanant-li, desprs de molta de fina
retrica, quin havia estat el secret del seu triomf.

Un dia En Quimet obr palpitant la lletra de l'oncle, escrita en
paper d'un bar de la Ronda de Sant Antoni. L'oncle, desprs de
demanar que li trametessin per l'ordinari dues garibaldines d'una
fbrica molt bona que hi havia a la seva ciutat natal, i desprs
de fer alguns comentaris irrespectuosos sobre la fracassada
vocaci sacerdotal d'En Quimet -a propsit de la qual arrib a
retreure un acudit de _La Campana de Gria_- notificava a En
Quimet, que, tot seguit que va fixar-se en la noia dola i
amorosa, va reparar que seria d'aquelles ms tranquilles i menys
amatents. Perqu de verament amoroses, deia ell, noms hi ha que
les que fan cara de mal geni; i les que fan cara d'amoroses s
que sn bledes. Per fins per les bledes hi ha truc. I el truc
que l'oncle d'En Quimet havia adoptat, amb gran xit, per a
obtenir que la noia dola i amorosa el mirs amb un creixent
daler, era, senzillament, _mirar la noia que seia al costat de la
noia dola i amorosa_.




LA NARRACI INDEFINIDA.

Com si aix d'sser desgraciat, per si sol, ja no fos prou
immoral, hi ha desgraciats que agreugen llur situaci i llur
responsabilitat contant llur desgrcia al prosme. D'aix en
diuen confidncia, esplai, o altres paraules perfumades; en el
fons, sol tractar-se d'_encolomar_ als altres, almenys
imaginativament, els tribulls i marfugues que ells passen. Afegiu
a aquesta intenci repulsiva el fet que, generalment, els que
conten no saben contar, es repeteixen, s'embussen, es graten,
escuren la gorja, i de vegades us agafen, i fins de vegades us
tiren capellans. Creieu-ho: els ssers de boca brbara i frtil
en calamitats, que impdicament refereixen la burxada d'un mal de
queixal o la conxorxa de dos cunyats per a fer-los barallar amb
la sogra, sn l'atenuaci de l'atenuaci de l'atenuaci del
canibalisme.

El meu amic de la infantesa, Mateu Llistosella, era una
d'aqueixes insuportables criatures que es dediquen a sser
plangudes tot el sant dia per veus inexpressives i mirades
absents de coneguts, vens i diverses persones que amb ells es
troben fortutament, indefenses, en bandes on cal matar les
hores, com en una _cua_ d'estanc o en una barberia el dissabte al
vespre. A ms, en Mateu Llistosella era ms greu que no pas els
seus companys de vici. En Mateu Llistosella, com a narrador, era
d'una subespcie que sol trobar-se ms freqentment entre els
recitadors d'acudits i grcies: era d'aquells narradors que bisen
per sistema, s a dir, que, en haver pronunciat el mot final de
la narraci, la reprenen de cap a peus, sens dubte creient que
dir les coses una sola vegada s un procediment massa alat i
escassament mnemotcnic. Sortosament, en Llistosella se'n va
haver d'anar de Barcelona quan tenia divuit anys, i,
dissortadament, ha tornat fa dos anys. Ha tornat, pitjor que mai.
Ha tornat vidu, per amb un fill que s la seva estampa, que
l'adora, que se l'escolta embadalit, que accepta la seva funesta
versi autobiogrfica, que la repeteix, i que tamb la conta dues
vegades sense treva o soluci de continutat. Trobeu el noi a
la plataforma del tramvia i us conta una desgrcia del seu pare,
dues vegades; finalment, entreu a seure, i us trobeu amb en Mateu
Llistosella al costat que us torna a contar aquella desgrcia
dues vegades ms. El primer cop que aix us passa, incautes,
dieu, per a estroncar la seva narraci incipient. -S, ara mateix
el teu hereu me'n feia dos quartos.- En Mateu Llistosella
excelleix aleshores a rependre el fil de la narraci amb un: -
Doncs ja ho veus si esborrona. Perqu, francament, aix de
qu...- O b: -Arribo a pensar que s un somni, aix que ja saps.
(Al brtol no li ve d'aqu, reconixer que ja ho s.) Per no,
no, s la pura veritat. Talment, me'l vaig fer aquell sangtrat,
etc.-

Fa tres mesos en Mateu Llistosella i el seu fill van anar en
autombil a les costes de Garraf. Sempre surten amb una ttrica
expectaci de la desgrcia que, facialment, t alguna cosa que
veure amb el gest de la veracitat. I si els passa algun
contratemps, es posen tot seguit a elaborar la narraci
pessimista del fet, i entre tots dos l'arrodoneixen i la fixen.
Per aquell dia eixien ms ombrvols que no pas de costum. En
efecte, l'autombil bolc, i els Llistosella, pare i fill,
projectats a l'exterior, sofriren tots dos un cop terrible a la
testa, en caure damunt una esllavissada rocosa. Van estar quinze
dies sense poder enraonar; jo els vaig anar a visitar, i em
rabejava en la felicitat de veure'ls inofensius, i a l'ensems
embellits per l'aire oriental que els daven els embenaments del
cap. Per al cap de set dies ms, ja parlaven. I tots dos havien
quedat amnsics. Ja no es limitava cadasc a dir les coses
un parell de vegades. El que s a repetir-les una dotzena de
vegades, no s'hi miraven gens. I el ms infame era que, havent
perdut la memria, ja no adoptaven, a partir de la segona vegada,
un aire d'intelligncia, de mitja disculpa, sin que mostraven
el posat irritant i fatussim, cada vegada, de la persona que us
fa una sorpresa que us espaterrar.

Els meus lectors sabran perfectament -els uns perqu ho hauran
vist al cinematgraf, els altres per experincia personal- que
hom se sent atret al lloc on ha coms un crim. Els Llistosella,
quan ja van estar ben refets, van tornar al lloc on els deien que
havien sofert aquella desgrcia sensacional. Aquesta vegada van
anar-hi en tartana. Per la tartana s molt ms perillosa que
l'autombil. Va dir-se, ella: -Podr no vncer-lo en rapidesa,
per puc igualar-lo en l'eficcia.- El fet s que els Llistosella
van sser, de bell nou, vctimes d'una bolcada i precipitats a un
pedregar. No van sofrir cap lesi important, aquesta vegada. Vaig
anar a llur casa, per quedar b.

El metge (vaig trobar-lo a la porta), em va dir: -Que va a veure
els Llistosella? No ho faci pas! Escapi's. Jo no torno ms. Ja
estan b, per ni que s'haguessin badat el cap no tornaria a dar
un tomb per aqu. Sap que abans repetien, entre tots dos, quatre
vegades, l'una desprs de l'altra, la mateixa histria, i que,
desprs del primer accident, amnsics, la repetien de dotze a
catorze vegades, l'una desprs de l'altra? Doncs b, aix es veu
que era poc. Ara, sense renunciar a la rastellera de les dotze o
catorze vegades _consecutives_, multipliquen _cada vegada_ per
dotze o catorze vegades ms.

-Qu diu, sant cristi!

-S. Grcies a la impressi rebuda, han quedat tartamuts. -




IDILLI EN TRAMVIA.

Al mateix estrep del tramvia vaig comprar un diari; vaig pujar a
la plataforma, i, finalment, vaig asseure'm sense conscincia de
qui em volts. Pensava en el diari. Per en anar a obrir-lo,
m'atur una sensaci de fatiga als ulls. Vaig aclucar-los una
mica. Desprs, vaig veure qui em voltava. Hi havia tres germanes
amb el cabell lluent i el si estranyament lliure i plstic, que
venien dels banys; hi havia un vague conegut meu, conegut de no
s on, que vaig saludar amb un moviment de cap no gaire
comprometedor; hi havia dos minyons que volien sser elegants i
reien sorollosament i es sacsejaven; hi havia una dona jove i
esqulida amb una criatura de bandola als braos, adormida, i una
ampolla de llet; hi havia un senyor amb cara de setcincies que
s'informava pel _Debate_ de les retirades victorioses dels
alemanys; hi havia un marit i muller que no estaven d'humor, i
ell es donava tustets acompassats al genoll i ella obria i
tancava nerviosament el vano on hi havia pintat un pallasso que
mirava la lluna; hi havia un jove que ensenyava a un altre jove,
foraster, les coses ms notables del Passeig de Grcia; hi havia,
finalment, en un rec prxim a la plataforma, una noia simplement
abillada, amb un capellet lleuger i una creueta d'or. La donzella
tenia un llibre vermell a la falda, mig amagat pel seu
portamonedes. Era rossa i tenia els ulls negres, i la mirada tota
avellutada, una mica implorant. Cap home no la mirava; i no trig
a entrar una dona amb un gran embalum de roba, que se li assegu
al costat. I aleshores, a la primera estrebada del tramvia,
l'embalum amena seriosament de colgar la donzella. Ella
somrigu, i com que jo la mirava somrient en aquell instant, hi
hagu entre nosaltres una comunicaci de simpatia.

Ella gir, sense rebuf, la cara. Ms aviat semblava una tmida
coqueteria. Com que va fer all d'ajustar-se una mica els
cabells, que sempre s un bon senyal, vaig insistir a mirar-la.
Ella em torn a mirar, amb esguard afectus, per on es llegia un
dol descoratjament. Jo, fent aquella seriosa mirada viril,
estable, embolcalladora, protectora, la de les grans ocasions,
vaig dar-li la seguretat que no es tractava d'un caprici banal.
Ella abaix els ulls, i girant el seu portamonedes, me'l mostr,
com per atzar, per un cant esfilagarsat. Era pobrissona.

Vaig dar-li entenent que jo era desinteressat, amb un esguard
tendre, que era gaireb una moixaina, i tant es pot dir que era
gaireb una moixaina, que ella inclin la testa a un costat i
acluc els ulls per un segon. Per es va refer. I jo, al cap
d'una estona, li vaig fer saber que podrem sser sortosos, units
sacramentalment, en una dola caseta catalana. Ella sacsej
sobtadament el cap com esquivant una incerta emoci que comenava
d'humitejar-li els ulls. I, tot mirant pregonament a terra, com
si no tingus esment del que anava a fer, com si el seu prxim
gest hagus d'sser purament maquinal, retir del tot el seu
portamonedes. El llibre vermell era un Baedeker. La donzella era
estrangera.

I qu hi fa? vaig transparentar-li, tot seguit que una nova
estrebada del tramvia l'oblig de bell nou a aixecar els ulls,
contra la seva voluntat (perqu ella, evidentment, hauria volgut
amuradar-se darrera un fictici oblit). Qu hi fa? Anir amb vos a
la casa de la ciutat llunyana, on passa un riu, o b canals
verdosos; on els ponents sn humits, i els pisos plens de msica.
Saludar el vostre pare, que fuma una pipa de porcellana
policromada; la vostra mare, que em donar un te amb confitura de
ribes, lluent com el grenat. I ens deixaran sser felios i
tornarem aqu _corrent, d'una revolada_.

Quina incorrecci, quina desmesura hi havia en aquestes paraules?
Amb un gest, ella indic al cobrador que pars. M'adre encara
un esguard, per de simple, d'inguarible desesperana, d'etern
comiat. S'al fluctuant, i eix penosament.

Era coixeta.




LES DUES VIES.

Una vegada, fa d'all ms temps, hi havia dos frares que anaven
pel mn; captaven, i duien un ase on carregaven el b de Du de
les almoines, i on muntaven alternativament quan havien fet
massa llarga caminada. L'un frare era catal i li deien Fra Pere,
l'altre era castell i li deien Fra Pedro, i a l'ase li deien
Pedreny, que s un nom molt escaient per als ases.

Per Fra Pere la grcia de Du es compaginava amb les grcies
humanes; era un homens coral, d'unes barbasses de sanitosa
rusticitat, avesades, en les llargues rutes, al fregads de les
mates aromtiques. Fra Pere, un tros de pa, no semblava conixer
aquella tristesa sobtada i encastadissa que ens ve de la poma
d'Eva; sos ulls sempre movibles, sa cara constantment expressiva,
s'adreaven amb agrament a les orengues i al serfull, amb
faccies a l'ase, amb joia sincera i germanvola a tota la gent,
i, a son company, amb innocents deformacions humorstiques de
textos llatins.

Fra Pedro, tot i estant qui-sap-lo lluny d'aquesta geia, no se
n'escandalitzava pas de les coses del seu company: i aquesta
era, tanmateix, una prova de la seva santedat. Fra Pedro era
menut i magrist, de cara xuclada, d'nima naturalment frentica
i colpida per les desolacions. Tenia una idea extraordinria, una
mica encarcarada, de la dignitat i era, sense adonar-se'n,
ferreny; per en el fons, si no hagus estat pels carismes que
Nostre Senyor li havia atorgats, i la vigilant tutela del seu
ngel de la guarda, res no hauria estat ms fcil, humanament
parlant, que amagar-li l'ou.

De vegades en Pedreny s'encallava i es posava a bramar, amb una
inconsolable melangia. Endebades l'estirava Fra Pedro pel ronsal,
per Fra Pere tenia un estil de fer-li pessigolles a l'orella amb
un brot de roman, que de seguida conjurava l'encs de la
indolncia sentimental. De vegades Fra Pedro, en nits d'hivern,
trucava sense xit portes egoistes: pero hi anava Fra Pere, i,
aclofant-se, passava la m per la gatera i aconseguia almoina.
Quan s'esqueia que trobaven un carreter, engegant tota una
rastellera de paraules flastomadores o impdiques perqu el carro
se li havia enfonsat en el toll, Fra Pedro, arrufant el nas,
condemnava la seva rancnia, i Fra Pere, amb simplicitat, ajudava
el carreter, perqu sabia que donar consells a un enfuret s com
voler apagar un foc amb una garba de gatoses seques; i,
tanmateix, el carreter, desprs d'haver-se-les amb fra Pedro, es
girava tot avergonyit del cant de Fra Pere, i, de vegades, deia
encara alguna paraula lletja, per ja amb un esperit de
compunci.

Una vegada els dos frares arribaren a una vila, i era de nit, i
no veieren llum sin en una casa. Aquella casa pertanyia a un
pastisser; i com que era dissabte i en aquella vila la gent
tenia molt de gust per llaminadures i llepolies, el pastisser
encara treballava a alta hora; i era un home franc i geners,
aix com era amatent; aix s que reb els dos frares amb cara
espandida i gaudiosa. Ell mateix va portar en Pedreny a
l'estable, i va comandar a la seva filla que endegus dos llits
per als dos vianants. I, en acabat, de retorn a la botiga, els
mostr sos atuells, i els explic les menes de les seves
confeccions. Hi havia per all un coci, que poc abans havia eixit
del foc, i els frares demanaren al pastisser quina cosa era
aquella tan polida que hi havia dins l'estre.

-Pasta de caramel,- va dir-los el pastisser, -que s una cosa,
com deuen saber Vostres Reverncies, que els ngels hi canten.-

Aquesta metafrica suggesti indu a Fra Pedro a ficar el dit
dins el coci. Per immediatament el retir amb una ganyota i un
crit esgarrifs i comen de fer rpides giravoltes. S'havia
cremat el dit. El pastisser cuit a aplicarli una tireta de
patata, per l'acutat de la dolor experimentada per Fra Pedro ja
no va deixar-li de petge la imaginaci, fins i tot quan arrib a
moderar-se'n el funest adoloriment.

Fra Pere assist sollcit al conhort de son company, i
romangueren encara els dos frares amb el pastisser una bella
estona, perqu fins i tot els havien amanit un soparet gusts.

En acabat del sopar, Fra Pere adre l'esguard al coci de la
pasta. El grau de consistncia palesava el refredament
esdevingut. Fic doncs, el dit en el coci, i en atansar-se'l als
llavis, un somriure suau, benignssim, broll en son posat. Fu
una petita reverncia de silencis homenatge al pastisser, per
darrera de Fra Pedro; i aviat, mostrada que els fou la cambra,
els dos vianants anaven a colgar-se. Per abans d'ajeure's, els
frares, per dins, es feren cadasc la seva consideraci:

-Si aix s tan abrusador,- pens Fra Pedro, -com ser l'infern!

-Si aix s tan dol,- pens Fra Pere, -com ser el cel!-

I, perseverant cadasc en aquest pensament, tots dos foren sants,
i anaren all on avui en dia es peixen de lliris, ms amunt dels
estels.




EL VIATGE INGRVID.

El gran Pepaito -tothom coneix aquest amic inefable que s una
mena de picarol amb una mica de Scrates a dins- t un parent a
una llunyana ciutat de Catalunya. Aquest parent s un home
angunis i temorenc: l'estira-cordetes de si mateix. Un dia es
determin de baixar a la ciutat de Barcelona, per la qual cosa
hagu de sortir de casa seva a les sis del mat. Din malament,
de menges que ell mateix es duia, cap all a les dotze; i,
avorrit del vag, cap all a les tres, ja comenava de tornar a
sentir aquell corc de la gana.

Un senyor grass que hi havia al seu davant, potser reparant-li
la mirada vaga, li digu:

-Vol que berenem plegats? -

El parent d'En Pepaito va fer el cor fort. -No et donis- va
pensar. -Arribem a Barcelona a les set, i per unes quantes hores,
no val la pena de fer el golafre.

-Grcies,- li va dir. -Pateixo de l'estmac.-

El senyor grass es va inclinar. I vinga treure coses
extraordinries d'una svia maleta de queviures que portava.
Carns vives, degotants; embutits, de finssims mosaics; rosses
truites pirenenques. Mastegava, xuclava, xerricava i engolia, el
senyor grass; i, mentrestant, el parent d'En Pepaito,
recargolant-se per dins, intentava debades abstraure's davant el
paisatge, fer-se una nima idllica. Per la fam li feia mal
de cap i li encenia la cara: l'ensopia la cremor de la llum.

A la fi, el parent d'En Pepaito va arribar a un determini: a
l'estaci de *** hi ha restaurant, i all es compraria pa amb
truita, pa amb carn rostida o pa amb botifarra o potser de totes
tres menes. Naturalment, s'ho aniria a menjar a un altre vag. La
sort l'afavoria. El senyor grass, immensament saturat, lluent,
inflat amb beatitud de vins i de viandes, s'havia posat a dormir.
I roncava, omplint el vag de son brogit olmpic.

-La qesti- va dir-se el parent d'En Pepaito -s que dormi una
hora i mitja, que s el que es triga d'arribar a ***.

El resseguia ads i ara afanys; el sotjava amb l'nsia d'un
detectiu; l'esglaiava un moviment maquinal dels que es fan en el
son. De tant en tant es treia el rellotge. Mirava, per la
finestreta, com encara llua una claror viva en els reguerots. Es
desesperava. Fins ell, per, amb la debilitat, s'an ensopint
-aquell aclucar-se d'ulls que no treu l'angnia-; per un ronc
ms desaforat de son ve li fu l'efecte d'un daler antropofgic,
d'un gran badament de barres per engolir-se'l a ell i tot.

Finalment, arribaren les cinc. El parent d'En Pepaito baix a
l'estaci amb precaucions cauteloses. Per passar damunt una cama
estesa de banda a banda del vag hagu de fer prodigis
d'equilibri. I, naturalment, en arribar al restaurant ja tothom
l'havia precedit. S'hagu d'esperar cinc minuts, fora de test.

Quan anava a demanar, una veu sonora exclam darrera d'ell:

-Dues _gracioses!_

Era el senyor grass.

-Que ha baixat a pendre un te? No se'n fi pas d'aquests tes
d'estaci. Sn herbotes.

-S, s, t ra,- exclam el parent d'En Pepaito amb una ira
reconcentrada.

I no tingu ms remei que tornar-se'n al vag, a son lloc. El
senyor grass es begu les dues gaseoses amb voluptuositat; i
retorn a l'aire clar, amb mil sacsejaments repentins de son
bust, cada petita bombolla de llur frgil escuma.

-A les set, pensava el parent d'En Pepaito, serem a Barcelona.

Per al cap de molta estona, quan les ombres endolcidores ja
queien damunt la terra i els pollancs eren d'un argentat foneds,
en ple camp, hagu d'aturar-se el tren. L'anterior havia
descarrilat. Era joc de poques taules, per, la neteja de la via.
Ja un seguit d'obrers hi treballava. S'hi escolaren cosa de tres
hores. El parent d'En Pepaito les pass ajegut sota un marge,
entre les herbes, envat de la natura. La seva desesperaci
s'havia fet tranquilla. Mirava les estrelles, inanimat com una
soca, endurit per son dolor, oblidat de les exigncies seculars
de la raa. No tenia famlia, no tenia ptria. El parent d'En
Pepaito semblava un blid, alguna cosa inusitada, immbilment
atnita.

Quan el tren es pos novament en cam, el parent d'En Pepaito
trob el vag tot ple de papers llardosos, molles, peles i altres
desferres de l'orgia del senyor grass. Per el senyor grass,
aquesta vegada, no dormia. Estava una mica alegre. Va tocar amb
el dit el melic del parent d'En Pepaito. Es va permetre acudits
de mal gust davant aquell home quasi immaterial.

Abans d'arribar a Barcelona -Du meu, que tard arribaria!- encara
s'esqueia una estaci amb cantina. El malanat viatger determin
de comprar-hi qualsevol cosa atacable. Cargols i tot, hauria
menjat, que era una cosa que ja de petit l'esgarrifava de pensar-
hi, com si sents llimar una llima. A un quart de deu arribaren a
la cantina on una vella adormida, desprs de moltes clamors, li
ofer -i ell prengu!- una taronja.

El parent d'En Pepaito no havia escrit a En Pepaito que anava a
Barcelona. -Aix, si no em fa bona cara me n'anir a la fonda-
pensava. Per ja en aquell punt de son viatge, ai, s'ajuntava a
la malaurana de la fam la de dubtar quina fra la millor
conducta a seguir. -Potser que no vagis a casa En Pepaito. Ja
ser molt tard, i si hi vas a aquestes hores et far mala cara.
Per si vaig a la fonda es ressentir i s capa de dir-me dem
que sc un descastat. No s qu fer. L'arribar a aquestes hores
s un matament. Ja no puc estar a veure venir en aix de la mala
cara; perqu anant a casa d'ell a aquestes hores, ja es veu que
s per a quedar-m'hi. I el que s si no hi vaig, de la mala cara
no me'n lliuro, perqu tamb me la far, com Ramon que em dic.
Encara que per dins no me la fes, i ests content que jo no
hagus anat a casa seva, me la faria per fora, per quedar b
davant meu. Per calla. Se m'acut una cosa. Si arribo a la seva
escala noms que sigui a les deu menys un minut, deixar un cap
de paper a la portera dient que he arribat i que poso a _l'Hotel
d'Oceania_. Aleshores, si decs, ja em vindr a cercar a l'Hotel.
I que faci la cara que vulgui, que jo ja no en tindr cap culpa.
S, fet i fet, aix s el cam ms enraonat. Du meu, Du meu! Si
arribo al portal de casa seva ser ms tard de les deu menys un
minut; n'hi ha per tirar el barret al foc.-

En baixar a la bruta i fortament illuminada estaci de
Barcelona, va apretar a crrer, a crrer com una criatura. Eren
les deu menys nou. Pels carrers, la gent que havia sopat,
plcida, li deien dolos penjaments, feien escarafalls plens de
voluptat digestiva.

En comenar el carrer on viu en Pepaito, ja tancaven les portes.
La d'En Pepaito ja era tancada! Per, cosa espaventable, al balc
hi havia En Pepaito en mnegues de camisa fumant un cigar,
dibuixant amb son fum la joguinosa aurola d'una felicitat
conjugal i paternal.

-Ai, s En Ramon!

-Ramon! -exclamaren els altres individus de la famlia d'En
Pepaito. -Ja baixem.

-No, no cal!

-I ara, Ramon!- I, mentrestant, ja baixaven.

L'arribada d'En Ramon fou un xit. Li prengueren el sac de m, el
besaren, l'abraaren, el dipositaren en una cadira de braos, i
li digueren qu volia menjar. (-Aix- va pensar En Ramon -en
aquesta hora, ho diuen per compliment-).

-No, no, no vull res. A *** he menjat magnficament, massa.
Encara estic tot empatxat.

-Quina llstima que hagis vingut en aquestes hores, i sense
avisar!

(-Aqu es veu- va pensar En Ramon -que no es volen comprometre).

-Per vaja, alguna cosa has de pendre. Noies, conjumineu-li una
sopa. I sempre hi deur haver formatge.

-No, no, us dic que em fra impossible empassar-me un sol mos.

-I ara! Apa, noia, fes-li una sopa d'ou.

-No, dic que no!

-Una sopa d'ou, i calla.-

I En Ramon, esverat, no gosant creure la seva fortuna, somrient
una mica per sota el nas, per encara tement que tot all no els
passs de la boca, va dir:

-B, per l'ou, si decs, petit.-




LA GUERRA.

Hi havia en un llogarret un pobre miny, mancat de la cosa ms
preciosa que ha estat donada als homes, aix s, el seny. Com que
de seny no en tenia gens, gens, no feia mal a ning. Vivia tot
sol en una pobra cabana, collia herbes, sabia oracions singulars,
i triava pedres. Era dcil i senzill, i sempre queia en els
paranys que li amanien els cruels graciosos del llogarret. Per
dhuc sentint el mal que de vegades n'hi esdevenia, no es formava
una idea de qu cosa fos la crueldat. Qui mal no fa, mal no
pensa.

Una vegada qui sap qui comen de dir que s'encenia una guerra.
Alg del poble que era ms acienat fins en contava el motiu. Les
dones ja sabien de llurs vies que de tant en tant els homes
se n'han d'anar a terres llunyanes on poden morir, o d'on poden
tornar amb vestits llampants guarnits de betes i medalles. I
assegudes en rodones davant les cases, tenien plaer a fantasiejar
sobre all que mai havien vist i mai sabrien ben b qu cosa
podia sser.

Quan el miny que no tenia seny passava davant elles, per atzar,
elles, amb una bona rialla fresca de dones endreades,
treballadores i xafarderes, li deien:

-Que anirs a la guerra, tanmateix?

Ell somreia:

-Aix, pensava, deu sser una banda on elles berenen.

* * *

Tanmateix, el pobre miny fou trams a la guerra. El llogarret
havia de donar tres soldats, i tothom trob que ning millor per
anar a les batalles del rei, que el pobre vailet. Qui no t seny
no t por. I desprs ell no seria pas una prdua per a ning. Mig
per comoditat, mig per faccia, el trameteren a ciutat.

Aleshores la vida del pobre miny fou com una mena de rondalla.
Li passaren les aventures ms extraordinries. Li posaren un
vestit clar i brut, a ratlletes petites; l'encabiren al tren, li
parlaren en castell; arrib a un mn de cases compactes i plenes
de foradets; consider els tramvies; i quan caminava, en lloc
d'anar sol i somis com abans, ell no venia a sser sin el
comenament d'un rengle.

I l'atordiren tantes coses -la llum blanca que els homes de
ciutat tenen de nits, i dones enfaristolades, i la mar i els
vaixells, i la gent que mai para, i els xiulets i trontolls
d'ssers inconeguts.- I un dia el feren entrar en un vaixell,
revolt amb tots els homes d'una pila de rengles. I  aquests homes
estaven alegres, i cantaven canons damunt la nau que brandava.
La mar tamb ho semblava, d'alegre, i un bell argent llua damunt
ses aiges tranquilles. Un sol magnfic estabellava les fustes i
els caps.

Desprs de dies arribaren a una terra xafogosa on els arbres eren
ms grans, i els fruits llampaven amb tota mena de coloraines. Hi
havia homes negres, i ocells blaus i roses. El cel era ms blau,
i els balcons es curullaven de dones que saludaven amb els
mocadors. La gent cridava. El mot de guerra no el deixaven anar
mai, i tothom estava content.

Fins que un dia van anar-hi de bo de bo, a la guerra. Caminaren
fora per selves meravelloses. Als pats, gaireb no menjaven. El
dormir era escs, i els peus sagnaven, perqu les soles del
calat -venut per grans provedors milionaris- eren de cartr,
esmicoladisses. Per els rius eren bells, sota les immenses
cabelleres de les plantes arrapissadores que penjaven dels
arbres. I la lluna s'alava superba i plena damunt la nit plena
de fantstiques llussors.

I heu's aqu que una vegada se sent sobtadament renou de cavalls
en el fresc silenci nocturn. -Vnen!- crid tothom al campament.
-Sn els altres! Tothom a punt!- Hi havia un cert desordre,
perqu el brogit havia estat impensat.

El bon miny es pos al seu rengle, com manaven. Tenia, baldament
fos ben tranquilla, una certa curiositat. Allargava el coll tot
el que podia. Unes testes sobreeixiren del nivell de les lianes
espesses, apuntant llurs fusells. Fou un sol instant. Per abans
de la descrrega es pogu sentir encara la veu del bon miny, que
deia:

-Ei, que aqu davant hi ha gent!-




LA CASA _CHIC_

Quan la Ventureta, una minyona cepada, lletja, escarrs,
renegaire com un oriol, meravellosa cuinera i filla ardida d'un
dels indrets de Catalunya on encara hi ha federals -no em recordo
si l'Empord o el Camp de Tarragona- va rompre amb les cinc
senyoretes Miseracs, en plena torreta de Canet, on la famlia
Miseracs estiuejava, ja va compendre que no era probable que
l'agncia barcelonina li ensopegus una casa ideal per a servir;
l'estiu s una mala tongada; mestresses i minyones han
d'arreplegar la primera insegura _proporci_ que els ve a tomb, i
esperar les pluges de la Merc.

Amb prou meravella seva, els de l'agncia -dos joves lluents,
sense rasurar, sense americana, sense colls, sense punys, i
ventant-se, per ms sarcasme, amb uns ventalls anunciadors d'una
camiseria elegant- li digueren que li sabien una casa on estaria
a tot plaer, una casa que era una veritable joia: un piset del
carrer de Clars, amb un marit i muller joves a servir, quatre
adroguers a tocar, bon sou, roba rentada i planxada fora de casa
i innombrables pianos de maneta amb les ltimes novetats.

La Ventureta se n'hi va anar, segura que tindria la pega de
trobar el lloc ocupat. Res d'aix. Sort a obrir la senyora
mateixa. Una senyora jove, rossa, d'un cosset prim, vinclads,
amb una immaculada bata blanca i un gran davantal blanc. Parlava
amb un accent estranger: era, de fet, franceseta. La senyora, en
lloc de sotmetre la minyona a un llarg interrogatori sobre les
seves apteses, va dir-li molt poques coses, molt tcniques i molt
precises. Es van entendre, i la senyora mostr a la Ventureta la
casa, i, finalment, la cambra que li correspondria. La Ventureta
es qued tota astorada en veure que tindria un llitet de Viena,
blanc i amb un somier, unes cortinetes blanques, un lavabo _gran_
i una BANYERA. Vella i de llauna, comprada, segurament,
venturera; per, al capdavall, estre fantstic, opulent i... per
qu no dir-ho?, impdic. La Ventureta, ella que prorrompia a cada
dos minuts en un renec, es va tornar tota vermella.

La Ventureta s'install aquell dia mateix. Buid a la banyera
una part del contingut del seu bagul; cant a mitja veu -ja se
sap, el primer dia s noms que a mitja veu- una cobleta de la
Meller; es va treure la cotilla, es va posar un vestidet de
teixit, i comen l'endegament i neteja de la casa. Al cap d'una
hora, vingu una cosidora tota gentil -tot eren requisits en
aquella casa- i, sota la inspecci de la senyora, prengu les
mesures de la Ventureta per dos vestits negres, en els quals la
senyora exig certs detalls plens de coqueteria. Desprs la
senyora propos a la Ventureta de dur una cfia blanca per estar
a la casa, i CAPELL per sortir!

Vingu el senyor, a sopar. Era catal, per havia estat molt de
temps a l'estranger, i professava idees socialistes. Aix com
abans la senyora, creient-la susceptible d'algun esperit mund i
algun temperament higinic, havia astorat a la Ventureta, el
senyor l'astor per les consideracions incomprensibles que li
tingu. De vegades, quan ella li feia un servei, li deia
_grcies_. Li deman si sabia llegir i escriure, i un poc de
comptabilitat, i com que ella va dir que s, declar que li
donaria alguns llibres fcils, per llegir en hores vagatives; i,
incidentalment, li fu saber que a partir del dia segent tindria
cada dia una hora i mitja lliures, per passejar-se, veure els
seus parents, i seguir, si li plaa, algun curset d'instrucci
popular.

L'endem al mat, la Ventureta es llev tota ullerosa, amb el
color trencat. No havia pogut dormir en tota la nit. No havia fet
sin recargolar interjeccions. Estava ofegada, oprimida.
L'empipaven aquell marit i muller tan _bufons_, aquella caseta
polida, haver-se de posar guants blancs per servir a taula, haver
de fer goig, trobar-se atesa, poder passejar. Comprenia que
aquella casa era una llaminedura trencadissa, on no podria
eixordar al celobert, ni fer tabola amb l'escombriaire, ni rebre
les confidncies de la senyora, perqu les senyores es confien
amb les criades quan encara no s'han pentinat, i aquella senyora
es devia pentinar abans d'obrir els ulls. I en lloc de tots
aquells esplais li encolomaven _destrucci_ i postures i flocs.

A les vuit en punt, hora en la qual l'agncia obria les seves
portes, la Ventureta va entrar-hi primera que totes, dient, per
comenar, un petit rosari d'abruptes energies.

-Qu li passa?- fu un dels dos joves, ja lluent, i tot traient-
se una sabata. -Que ja est presa la collocaci?

-Ai, bona nina! Ja se la poden confitar. L'ase em fum si torno a
posar-hi els peus, en aquella claveguera!

-I ara, pubilla! Qu em conta? Vejam, vejam, qu ha passat, que
ve amb aquesta embranzida?

-Res, que ja em pot cercar un altre ja; primer anir a
l'hospital, que tomar a raure amb aquella gent.

-Per, quin mal tenen? Desboti, dona!

-Ves!- digu la Ventureta furiosa, bracejant com un mol, -que s
una estafada que no t perd de Du aix de fer anar una noia
que, mal m'est el dir-ho, per s complidora, i porta
l'esterreig i la cuina com un tirabuquet, a una casa _on es veu
que mai no han tingut servei!_




LA CADIRETA.

El caf on ens trobem cada nit, de dotze a dos quarts d'una, s
un caf que d'aqu un any ja no existir. Un banc japons est en
tractes, per a comprar tota la casa, amb l'amic Vaquerisses,
puntal de la U. M. N., que ms d'una vegada ha llogat els serveis
del pinxo ms ntim de la Cisqueta, una noia de L'Ametlla que, a
base de ballar en una barracota del Parallel, ha abrandat una
passi en el cor xaruc de D. Fermn de Zeballos y la Escalada,
magistrat ponent en el plet que al volt de la dita casa mantenen
D. Joan Riera i Causachs, d'una banda, i Jaume, Mateu i Seraf
Causachs i Riera, de l'altra. A ms, hi ha uns interessos d'uns
menors, parcialment, garantits amb una hipoteca: per majors
precisions ens durien massa lluny, i, sobretot, que ja ho sap
tot Barcelona.

El fet s que el nostre caf s un dels ms quilotats, dels ms
patticament Segon Imperi que hom pugui trobar a Barcelona.
Nosaltres hem triat l'hora susdita per anar-hi, perqu aleshores
est tot desert. Els secretaris municipals de pas en aquesta
ciutat, i els matrimonis botiguers en ella domiciliats, se'n van
a les deu perqu a l'endem han de fer matines. Els de la penya
taurina pleguen a les onze; quatre o cinc estudiants ho allarguen
tot el que poden, perqu llurs despeses sn inconfortables, per
quan s'acosten les dotze ja es comencen de fer fonedissos. Quan
fa una mitja hora que nosaltres hi som, comencen de venir algunes
parelles del teatre: uns casats de poc, un senyor d'edat, que
arrossega la cama, amb una donota, uns altres casats que es
tracten amb molta de gentilesa, per que no es diuen gaires
coses: s que no han tingut fills. Tamb ve alguna mare amb tres
noies: es veu que aix de sortir a la nit li representa un
sacrifici, per qu s'hi far si a l'abonament benfic d'aquell
dia hi va tota la colnia de Serdanyola!

Aquella nit, vam parlar del bolxevisme. Vam discutir si ser mai
possible en un pas mediterrani -amb turons, valls independents,
terra tota repartida, nima llargament romanitzada, culte
espiritual dels termenals, sensaci nadiua del bon endre que
representa un lmit. Vam discutir si en el bolxevisme moscovita
l'element brbar s la ideologia o la raa. Hi ha a la tertlia
un ateu i membre del Sometent que s l'adversari ms aferrissat
del bolxevisme. Ens va dir que el moviment formidable de tota la
vera opini europea contra la nova malura eslava -o potser
semtica?- s un instint sa de la humanitat.

-Hmm- fa, gaireb no sentit, un dels ms silenciosos tertulians.
s un home de certa edat que no parla gaire, que escolta molt b.
Per la seva manera d'escoltar en cada cas, per la sola posici
dels seus ulls, hom sembla que vegi com agafa el dissertant,
amistosament, pel bra, o b, curtament i definitivament, per
l'orella.

L'ateu i somatenista s'enfurisma. Qu vol dir aquell murmuri
negatiu? Pot dubtar ning de la llum del dia?

El virtus del silenci es posa a parlar. s un home polit i
tranquil. No havem sabut mai les seves opinions fonamentals:
sempre havia tingut la coqueteria de prear l'enginy de cada qual,
deixant de banda el carcter de la tesi. Per ara resulta que es
deixa anar una mica.

-Un catlic, per poca de fe i de sentit histric que tingui- diu
-i jo confesso la meva passi per la histria, no se'n trasbalsa
de cap mena de canvi. El meu mxim inters sn certes coses
eternes, i les coses eternes satisfan la necessitat que t l'home
d'una base permanent: quan un hom les porta a dins no necessita
posar, com s ara l'ateu, una instituci com la propietat en
situaci d'incorruptible i immortal. Tanmateix, fins des d'un
punt de mira hum, l'Esglsia ha anat tant d'Herodes a Pilat que
s difcil que s'espanti de res. El Sant Pare va negociar amb
Atila i pot negociar amb Lenin.

(Aqu l'ateu i somatenista va estar a punt d'interrompre. Vam
compendre que, tot i ateu, anava a defensar el Sant Pare, al qual
creia vctima d'un greuge. Per va poder ms la seva curiositat
de veure on aniria a raure aquella prdica.)

-Vull dir amb tot aix que jo em crec sense fanatismes davant
tots aquests trencacolls de canvis i revolucions. Sc de parer
que es produeix un gradual millorament dels homes, a travs de
temps benignes o de catstrofes, i crec que aquest millorament
obeeix sobretot a qu els homes, o molts d'homes, clamen en llur
esperit, com Jess va ensenyar: -Vinga a nosaltres el Vostre
regne.- I aquell millorament no sabem d'on ve ni on va perqu
estem governats pet forces transcendents o subconscients, ms
poderoses que no pas el nostre seny: i en cada poca molts dels
que el volen propagar el perjudiquen i molts dels que el volen
combatre l'acceleren i arrodoneixen. Per els paradissos
terrenals no han existit ni existiran mai ms, d'en del fracs
de la primera provatura: i no crec que hagin estat paradissos
terrenals ni el Dret Rom, que avui encara defensen el Sometent i
la Gurdia civil, ni el Comunisme, el qual no solament s arma de
poder i de riquesa per a uns quants dspotes, sin illusi i
esperana de gent que sofreix, i potser un instint -amb el nom
equivocat- de coses inconegudes.

-Per la dictadura del proletariat...

-S, s una cosa monstruosa. Si el poder rus est en mans del
proletariat, com creuen els nostres sindicalistes, s una cosa
monstruosa. Si est en mans dels tcnics, com creia Xenius amb
delcies, s una cosa monstruosa, i encara ho s ms, perqu no
pot haver-hi cosa ms cruel que una tirania de mestres d'estudi.
Per el poder d'Anglaterra, de Frana, dels Estats Units, ja no
est en mans dels poltics, sin de la plutocrcia. I aix tamb
s una cosa monstruosa. Perqu al parlamentarisme li ha passat
igual que a l'aristocrcia: que arribada la seva decadncia ha
tractat de rejovenir-se amb un bany d'or. Incaute!

(Deixar fora de combat, d'aquesta manera, el parlamentarisme! A
desgrat de tot jo encara el creuria susceptible de... Per jo
tamb vaig callar.)

-Quan un gran poltic sornaguer, un vid multimilionari, un
periodista ambicis o un economista erudit combaten el
bolxevisme, hi ha una tasca d'alguna estona a destriar els mbils
purs i impurs, les conviccions i els interessos, la sagacitat
crtica i la incomprensi sonora. Per la positura de gaireb
tots els altres adversaris, el pnic i l'escepticisme d'una
multitud feixuga, no t sin un motiu, que s simplicssim, i s
el motiu pel qual molta de gent de b ha combatut, en el seu
temps, i abans que existissin en llur pas, el
constitucionalisme, els ferrocarrils, etc. Us ho explicar en un
fet que va succeir de bo de bo.

Aix va passar en una bella Seu, on un arquitecte genial es va
empendre d'enderrocar el chor que, plantat al mig d'ella, la
deixava sense dignitat i sense perspectiva. Enderrocarem, deia
l'arquitecte, aqueixa fortalesa aixecada pels canonges
aristcrates i rebels d'altre temps contra el bisbe, que romania
isolat al presbiteri. Els canonges ja no semblaran senyors
feudals, sin que seuran als peus de llur bisbe fent-li
acatament. Molta de gent va cridar en aquella ciutat contra
l'arquitecte, en nom d'una tradici curta de vista, com deia el
bisbe. Per el chor fou enderrocat. La Seu s'ompl de polseguera.
I quan la polseguera s'hagu esvat, va restar-hi un gran espai,
una noble visi desempallegada. I una pobra velleta que anava a
pregar a la Seu, tot portant-se la seva cadireta. Feia anys i
panys que hi anava, i es posava prop del chor, i espandia la seva
animeta innocent en la conversa amb Du. Per quan, aquell dia,
va veure el gran espai desempallegat, va tenir una mena de
rodament de cap. -Ave Maria Purssima,- va dir, tota esgarrifada.
Se sentia com a rfena, com a perduda. Descrivia semicercles amb
la cadireta, girant-se i tombant-se. I al capdavall no pogu
estar-se de dir-se a si mateixa, en veu alta i tot: -Du meu, Du
meu, on posar la meva cadireta? -




EL GELAT DE XOCOLATA.

La comtessa de Nobilfiore havia d'arribar a ltims de juliol al
castell dels Montrose, a Esccia. El qual, com sap tota la vera
fashion cosmopolita, torreja sobre un dol paisatge ondulat,
grisenc, amb fistons de brucs i de falgueres, travessat tot
sovint per l'nec fer. Una llum matisada per nvols argentats
dna finors de sat als verds de la terra i a les clarianes del
cel.

No es pot demanar ms gran contrast amb l'esclatant Riviera, on
la comtessa de Nobilfiore t la seva vila, la Riviera del blau
obsessionant, del vent empolsegat, dels jardins en graderia, de
les palmeres cossades de roses. Lady Montrose es recorda de la
Riviera i de la villa de la comtessa de Nobilfiore, gaireb amb
un entelament de sos ulls tan clars. L'entelament s de recordar
aquell extraordinari enlluernament, i la dola i profundssima
felicitat animal de deixar-s'hi viure, sense pensar en res.
(Aquell gran balandre on lluen les flors, llua el cel entre les
branques, llua la mateixa pols damunt les fulles!) I, talment,
la comtessa de Nobilfiore s una delitosa amiga. La comtessa s
mig piamontesa, mig lombarda: com a lombarda s alta i rossa, com
a piamontesa t unes cames perfectes. s veritat que el seu ros
actual no s ben b del mateix mats que el de la seva joventut,
per en canvi les seves cames semblen les mateixes dels seus
primers anys de casada: la comtessa, a desgrat de sos cinquanta
i... anys, balla el shimmy com ning. Sobretot, lady Montrose
admira en la seva amiga el posat de deessa. s de la mateixa raa
-pensa- que les esttues del seu jard gradinat, que dna al mar.
Lady Montrose s una gran dama, per amb els ulls massa
infantvols, com si fos la sptima filla d'un pastor protestant.
A ms, tot i essent delicada, irnica, hi ha coses senzilles,
dissonncies quotidianes, que la fan riure d'una manera absurda,
per b que la seva rialla sigui sempre musical, i gaireb
trencadissa. Com totes les angleses del mateix temperament ser
un encs, als seixanta anys, tota vestida de blanc.

Anem a dir que Mrs. Smith, secretria de lady Montrose, tenia la
seva opini particular sobre un mats de la comtessa que ella
anomenava la comtessa dels matins. Als matins era quan la
comtessa es barallava asprament amb una vella ligur que li
comprava els kakis del seu jard per a vendre'ls en una rncia
botigueta; i quan deia hrrids penjaments, recelosa, regatona,
als seus provedors, dels quals, de vegades, rebia a la m ms
fressosa que no pas el seu servei, els paquets de la carn o del
peix; i quan hom podia sotjar-la, en certes ocasions, sorgint-se
mitges o dhuc tenyint-se unes faldilles. La comtessa invisible
en aquells moments, no cal dir-ho, per a sos hostes, per no del
tot per a una persona gaireb annima com Mrs. Smith, parlava,
sobtadament, en tres dialectes barrejats -piamonts, milans,
genovs,- i feia la cara autntica de la seva edat, amb una
agror, una implacabilitat d'ulls i de boca que revelaven que la
noblesa en ella, tot i esperitzar-li la vida social i dhuc el
mateix cos admirable, no li havia llevat un sol tom de la
profunda i saborosa vitalitat que compartia amb el poble.

Lady Montrose ha pensat qui sap les coses, per a fer plaer a la
seva amiga italiana, que fou sempre tan graciosa envers ella, tan
serenament hospitalria. Hom far una excursi pels llacs, hom
caar la guineu. Ethel, la neboda de lady Montrose, cantar en
un itali massa dental canonetes napolitanes. I, detall
insignificant -aparentment- lady Montrose oferir a la comtessa
de Nobilfiore un gelat de xocolata.

Perqu la comtessa, un div capvespre inflamat, havia ofert sota
una pergola un gelat de xocolata senzillament prodigis a l'amiga
anglesa. Fou aquella mateixa tarda que la comtessa va esplaiar-se
amb la seva amiga, fent reviure son passat en magnfica prosdia
i en aquell estil ciceroni que s potser ms de la meitat de
l'Itlia moderna. Havia parlat de primer, sense esgarips, del
duel entre el seu marit i el seu amant, encontre horrible que
mat al primer i fu al segon, dandy acuradssim, de bell
antuvi borni i, conseqentment, suicida. I desprs li havia
revelat els veritables abismes de la seva sensibilitat en una
escena pattica: el veterinari li havia innovat formalment que si
ella no volia que el seu gosset japons perds la vista, no tenia
ms remei que... (vacil, esdevinguda tota pdica)... que...
fidanzarlo.

* * *

Hom empr, per al gelat, el millor xocolata torins (Giocolatta
di lusso, amb escobertes granat i or). No hi havia, naturalment,
pergola on oferir-lo, per s un rec delicis de jard, sota un
grup capricis de faigs i davant l'esplanada maragda del camp de
golf. El gelat havia estat objecte de les cures ms escrupuloses.
Lady Montrose esperava igualar, al menys, el gelat que li havia
ofert la seva amiga, tot i reconeixent-lo tan evidentment
reeixit.

Era una hora exquisida. Havia plogut deu minuts; desprs el cel
feia aquella cara de suaument rentat que sap fer el cel
d'Esccia.

No hi havia massa gent. Un diplomtic de tipus escandinau que
havia estat al Jap, un general de tipus germnic que havia
servit a l'India, les dues nebodes de lady Montrose i una vdua
de tipus hebraic, d'un primer ministre del Canad. Com si
digussim l'Imperi en miniatura.

Tantseval revelar tot seguit que el gelat de xocolata fou un
fracs. Lady Montrose en romangu aclaparada, i ms estupefacta
que no pas aclaparada. No podia dubtar de la qualitat del
xocolata torins, ni del sucre antill, ni de la llet
fresqussima i pastosa de les seves prpies vaques. I el gelat no
havia reeixit. Era una cosa qualsevol, de gust indestriable. Era
una fantasma inconvincent de gelat. Era pitjor que dolent: era
dull.

Noms grcies a moltes d'exhortacions, desprs de mitja dotzena
de besos, i materialment empresonada pel bra de lady Montrose -
en els ulls clars de la qual hom llegia una desolaci sense nom,-
consent la comtessa de Nobilfiore a explicar el misteri. Quan
ella hagu murmurat a l'oda de la seva amiga anglesa com es
feia un bon gelat de xocolata, lady Montrose mir
desconcertada, gaireb espalmada, la bella dama olmpica; i
desprs, instintivament, ressegu les figures del diplomtic que
havia estat al Jap, del general que havia estat a la India, de
la vdua del primer ministre del Canad, com per a copsar-hi un
refermament de la seva fe en els principis de la civilitzaci
britnica, que una suggesti maquiavlica volia fer trontollar.

La frase de la Comtessa de Nobilfiore havia estat aquesta:

-Per a fer un bon gelat de xocolata, agafareu xocolata del
pitjor... del ms baratet... I, per a dissimular, es carrega de
vainilla.




LA POR DE COMPROMETRE'S.

Les meves eixides per les valls pirenenques -i que n'he fet de
cam sense ms bagatge que un parell de mitjons (de primer els
nets, desprs els usats) a la butxaca!- m'han perms de comprovar
que la gent no s'hi caracteritza mai, cosa natural en gent que
viu entaforada entre les penyes corrogudes pel gel, per un afany
immoderat de dir les coses abans de pensar-les. La facilitat de
la vida fa la paraula baldera: la retrica ve dels panxuts. La
gent esprimatxada, per de bella fibra; els que cullen l'ordi o
el sgol a base de petar pedres; els homes de llavis minsos
inventors de l'estalvi; la raa que quan va a trobar alg per
quelcom realment important no diu el motiu de la visita sin un
cop pres el comiat i girada l'esquena; viu amarada de sospites,
embolcallada de precaucions: escolten amb les orelles ms dretes
que no pas un conill, per saben mantenir una mirada ms
volgudament inexpressiva que no pas la d'un peix.

Per ning no guanya els de Serrallobera, en totes les valls del
Pireneu, com a refractaris a arriscar-se. Hi ha una llegenda
segons la qual els fundadors de Serrallobera foren uns quants
flastomadors medievals, sotmesos a la privaci de llur llengua,
segons el costum de l'poca, del qual s'ha de reconixer que
tenia l'aventatge de tancar de cop. Per hom pot dir que els de
Serrallobera uneixen a la inhibici oral de llurs possibles
ancestres la malfiana que sol acompanyar la sordera, i el tacte
untus i ponderatiu de l'orb. Una reuni de serralloberins,
difcilment pot arribar mai a sser qualificada de sorollosa. Un
de llurs hbits consisteix en reduir les frases a una sola
paraula, o, molt sovint, a un rondinament o b un so onomatopeic.
I aquella paraula la glopegen mentalment, per llarga estona, tant
aquell que a l'ltim es resol a dir-la com aquell altre que, amb
prou meravella, la sent. Perqu els serralloberins, que quan
alguna cosa els crida molt l'atenci, mig acluquen els ulls per a
fixar-s'hi -d'incgnit, direm -; ells, que quan se'ls escapa un
corglassat somriure es ruboritzen, immediatament com a sorpresos
en una orgia; ells, que quan els passa alguna gran calamitat es
limiten a arronsar vagament noms que una espatlla, en l'nic cas
que expressen una sorpresa destriable, oberta, s quan senten que
prop d'ells, hi parla un altre serrallober. L'home ms
assenyalat i ms serrallober de tot Serrallobera s el Mutis, un
conco que viu a tres hores del poble, enasprat en un quer de mala
fesomia. El Mutis s l'home ms caute, ms retingut de tota la
contrada: t un nas que sembla fet per garfir, un ulls que noms
deuen gosar illuminar-se quan no hi ha ning davant, uns llavis
minsos, per enrgics, que ms aviat tenen tirada a una eina
prensil que no pas a un instrument de confidncia. Quan ell
arriba a l'hostal on, a la claror tot just insinuada del llum de
petroli que es perd entre el fum del tabac andorr, es bescanvien
somortes paraules distanciades -en la mxima expansi dels homes
que beuen ollades de vi calent-, la salutaci que li fan s de
callar del tot. Ell ho entn que all s un Du us guard; i
contesta urbanament a la seva manera, que consisteix em calar-se
ms endins la barretina.

Una vegada el Mutis era, immbil com un estaquirot, en un hostal
ben enll del seu poble, a Escloselles del Girat. Jo m'estava
bevent un got d'un vinet cid, i noms mirant el Mutis ja em
reposava de tota la darrera campanya electoral. Feia tres hores
que nevava; el gruix de la neu comenava de fer respecte.

El meu company de viatge era en Vallcebre, un miny que va
estudiar un any per apotecari, a instncies del seu pare, i
desprs, aconsellat per una tia seva que li havia de fer una
deixa, va encetar els estudis per a passar-se de mestre normal,
per que al cap de dos anys i mig va descobrir la seva veritable
i folla vocaci, de la que no s'ha pogut desempallegar mai ms,
que s la de fotgraf artstic. En Vallcebre, com tots els
artistes, s un exagerat, un cap-calent; aquells pobres infelios
es pensen que d'una llambregada arriben al capdavall de les
coses; parlen amb aplom; estan segurs que amb una frase ho mapen
tot. I s clar, aquesta gent sn aquells mateixos que s'asseuen
sempre damunt la cadira on hi ha un copalta, i quan volen riure's
d'alg sempre resulta que han contat la seva faccia a un germ
bess de l'interessat. Per jo ja hi estic fet, a En Vallcebre,
i, en el fons, s un bon subjecte que quan se'l coneix b resulta
inofensiu; fins de vegades us convida a pendre alguna cosa; a mi
-s casualitat- m'ha convidat dos dies ltims de mes, i que us
convidin el dia que cobren s una cosa que fa alegria: us fa
l'efecte que aquell dia tot se vessa.

En Vallcebre va dir-me, en aquell hostal: -No pots pensar-te si
en sn de recelosos, la gent d'Escloselles del Girat. Jo vaig
venir-hi l'any passat a fotografiar un penyalot que s'assembla a
En Maura, i t'asseguro que mai he conegut gent ms evasiva i ms
partidria d'anar amb compte. s absolutament segur que se'n duen
la palma entre aquella mena de gent que quan et miren sempre
sembla que et mirin per una escletxa i que et fan gruar cada
paraula com si l'haguessin de fer venir de l'altra part de mn.
Poc hi ha ning que els passi la m per la cara, en aquestes
aficions, del pic d' Aneto al Canig.

-Ei, mestre-, vaig dir-li jo, -no corris tant. Mira aquell hereu
d'all baix.- I vaig assenyalar-li el Mutis. -Vejam qui ser ms
expansiu, si ell, que no s pas d'aqu, o b aquest altre pags
malcarat que seu al costat d'ell i he sentit a dir que s
l'enterramorts, d'aquest poble. Anem a dir que fins ara no s'ha
sentit la veu de l'un ni de l'altre. Vejam qui trencar el gla.

-Vols fer una juguesca?

-Calla, tabalot; no en faig mai de juguesques perqu si guanyes
et fan passar amb raons i si perds et fan mala cara perqu no
pagues. Calla i tingues pacincia. Fem-nos crrec que som ds
pescadors de canya.

Continuava la nevada, que ja barrava decididament la porta. De
sobte va comenar d'espesser-se encara ms. La blancor era
exasperant. Un hom comprenia la tristesa ferstega i exacerbada
de l'udol dels llops. El blanc s molt bonic quan fa taquetes
insignificants, com els ametllers florits i les papellonetes i
totes aquelles coses que les noies que no saben de pintar pinten
en els coixins. Per quan tot, tot, tot s blanc, i s'hi envcia,
i cauen floquets i floquets, sense saber-se'n estar, el blanc s
una cosa sinistre. Sentiu una commoci al ventrell com si us
vinguessin ganes de plorar. En Vallcebre va comenar de dar-se
cops de punys als genolls: el fred l'atacava sempre per all. Jo
mateix comprenia que la meva cara devia fer aquell efecte de
xuclada cap endins que causa el fred quan se us aferrissa. Va
baixar l'hostaler, amb una cara de tres dus perqu ja no
podrien venir els minyons que traginen coses de Frana per les
bandes poc concorregudes, i que sn els nics que li fan l'hivern
una mica comportvol. Va mirar la finestra com si volgus anar a
cops de puny amb alg de fora, i remugant una cosa tan curta com
lletja, va tancar la porta d'una revolada. Aquella revolada va
obrir la finestra que estava, sembla, sense fermar. Va entrar un
remol de borrallons i va empastifar tot el Mutis, que es va
aixecar fent tentines, de borrallons que tenia als ulls, al nas,
a les orelles, a per tot. Al capdavall, desprs d'un instant
d'esverament, va fer un parell de ganyotes, de primer amb l'una
galta i desprs amb l'altra i en acabat va anar al peu de
l'escala a gratar-hi el vestit per a desenflocar-se'l.

L'enterramorts, que no havia rebut, perqu en aquell moment havia
anat a cercar un braat de llenya, el mir amb una mirada que es
resistia a dir si era plena de compassi o b d'un divertiment
secret. Per l'un o l'altre sentiment era poders, perqu el fill
genu d'Escloselles del Girat, va determinar-se a insinuar amb un
aire desprs, casual, un cop va haver arrufat el nas com demanant
excusa:

-Neva, oi?

El Mutis el va mirar una mica. Desprs va callar. Desprs va
mirar a la finestra com si li calgus assabentar-se'n. Desprs va
acotar tristament el cap. Havia de contestar. S'havia de
comprometre. Per ltim, amb cara de bt, arrossegant les
paraules, va respondre, de mala gana:

-A fora, s.




EL CIM.

Acabaven els ltims pins escampats de la muntanya. Venia un rost
inclinat com una mala cosa, i desprs el cim. Vaig aturar-me a
mirar el fondal. Espadat, amb sos penyals moradencs, que provets
de capsirons homogenis i rasurats, de verdors inesperades al volt
de negrors humides i d'encensos que pujaven i baixaven per
tiranys invisibles, eren imposants com a divinitats egpcies; ell
tenia el tirat d'un escenari propici a la inhumanitat. All sota
aquells boixos hi havia hagut la cova on visqu un dol inhum,
un sant home de Vich, que no conversava sin amb els tudons, i
que entre les flors preferia les flors de penyal, les que tenen
ms retirana amb els estels. No gaire lluny, dins una bauma, un
anarquista barcelon dels ms llegendaris, inhum, cruel, hi
havia assajat explosius.

El rost era ple de lquens i d'herbetes esgroguissades i de roca
cendrosa. Insensible al panorama de blaus fonedissos, jo no
pensava sin en la imminncia de la sorpresa que donaria al meu
amic Vingut. Feia dos anys que no l'havia vist, ni sabia on havia
anat a raure. El terrible ex-seminarista de pl roig, de mirada
frisosa, havia desaparegut, deien, amb aquella bonica modisteta,
la Roseta, de cossir vinclads, d'ulls profunds i dolos, de
boca que hom imaginava fonedissa en el bes. Per un atzar, jo
havia sabut que eren all, al cim d'aquella muntanya, havent-se
mal endegat, per a viure-hi, les runes d'una ermiteta. M'havia
semblat quelcom d'humorstic l'anar a veure aquell tabalot,
aquell tocaboires esperitat, per, tot pujant el rost, em venia
una mena de tristesa. Fcilment me n'hauria entornat. Em recordo
que, per donar-me coratge i alegria, vaig cantussejar un parell
de motius del _Till EulensPiegel_.

Vaig arribar-hi, a la fi. L'ex-ermiteta semblava, de part de
fora, un munt de desferra. Aix i tot, En Vingut havia conseguit
fer-ne un cau de relatiu eixopluc, amb tristes despulles de
suburbi ciutad; peces abonyegades de zinc, llates, sacs i
trossos de persiana. En Vingut llegia un llibre crata quan jo el
vaig sobtar. Duia una barbassa ferstega i un vestit de vellut,
qui sap lo malmenat: els seus peus eren nus. La Roseta anava amb
un mocador al cap, sota el qual hom l'endevinava despentinada:
asseguda a terra, jugava amb un gat. En Vingut no sembl molt
frvid en la seva salutaci: la Roseta estava ms animada. En
canvi, a la Roseta, de cop i volta, l'avergony que jo la veis
colrada, descotillada, xarxona, mentre que En Vingut tenia
l'orgull, la posa del solitari irreconciliable.

En Vingut havia dit un renec una mica desconcertat, en veure'm.

-Ves a cercar aigua a la font- va dir En Vingut a la seva
companya. Volia allunyar-la, era evident.

-Com ho has sabut que rem aqu dalt? No hi ha racs contra les
xafarderies. Haveu fet recerques?

Va demanar aix com a enfurismat, per vaig compendre que la idea
no li desplaa.

-Ah, creu-me, no era una dria, no, all que diem de la
llibertat dels cims... Aqu l'home es fa conscient, terriblement
conscient. Jo podria ara donar les lleis perfectes a tota la
humanitat. Aix s, les lleis per a trabucar tota llei, per a
esprmer enfora de l'esperit de l'home, tot atavisme de llei.

Vaig preguntar-li si la Roseta tamb n'era, de conscient.

-La'n faig. Parlem. Li llegeixo llibres. Desprs, en aquest cim,
la Roseta ha perdut el fonament de l'esclavitud del seu sexe, que
s el desig de plaure.

-I el fonament de l'esclavitud del nostre, de sexe?

-El treball? Est ben llest.

-Per heu arribat a poder viure sense cap mena de treball?

-Aix vindr. Jo i tothom. Desprs et dir de quina manera. Ara
com ara, la Roseta ensenya a llegir, dos cops a la setmana, als
vailets d'una masia, i all li donen les coses ms necessries.
Puc dir-t'ho en secret: estic escrivint un gran poema. El meu
poema tirar a terra el Serm de la Muntanya. Es diu _Les
malediccions del Cim_. L'escric en una forma mitgera entre el
vers i la prosa. Ser una depuraci del mn, que far feredat.
Aboleixo les necessitats humanes, prescric l'assassinat del
malalt, i el suicidi als quaranta anys. La gent viur,
senzillament, de la naturalesa i no hi haur sin vegetarians.
Quan hagi acabat el meu poema, inventar un llenguatge universal,
a base de la imitaci fontica dels sons i les fresses dels
elements naturals.

S'anava endolcint la llum. S'acostava el capvespre. Els ulls d'En
Vingut lluen amb una mena d'exasperaci.

-Qu penses?- va dir-me En Vingut, malfiant-se del meu silenci.

-Penso en el teu antecessor, en el darrer ermit. De segur que en
aquesta hora passava el rosari, i santificava la naturalesa,
trenant dolces lloances a la Mare de Du, dient-li estel i rosa.

El cau d'En Vingut anave fent-se ombrvol.

-Saps com va morir el meu antecessor, que dius tu? Els francesos,
creient que feia senyals de l'ermita estant, amb fogaines, el van
acotar damunt el calaix obert d'una taula, d'un cop de puny li
van ficar el cap a dins, i tancant de borsada, l'escaparen.

El gat, de damunt estant d'un relleix, va tirar-se gaireb tot
seguit entre nosaltres i ens va fer a tots dos una mica de
malestar.

-Sortim una mica, a veure si ve la Roseta?- vaig dir-li jo.
-Comena a fer-se tard.

-Potser no se t'acut una cosa- va fer En Vingut, encara tot
enderiat amb la seva histria. Els esperits de la gent que mor
sense sotracs, sn fonedissos tot seguit. En canvi, quan la mort
ha estat violenta (i quant ms violenta ms), l'esperit pot
congriar-se de tant en tant, i, si l'hi obliguen, pot parlar.
Est demostrat per la Cincia.

Vaig mirar En Vingut de cap a peus.

-Has conversat amb l'ermit?

En Vingut es va tomar vermell. No volia dir-m'ho. Per com que la
seva mirada em va trobar una mica escptic, va fer una veu ronca
i provocativa.

Per fortuna, la Roseta va comparixer amb el seu cntir. La
Roseta va fer un posat tot trist en veure que ja me n'anava.

Vaig beure un glop d'aigua a l'entrada del rost; feia un vent
extraordinari.

En, Vingut s'havia quedat una mica enrera, mirant el sol que
anava a la posta, amb la fa envermellida. El davantal de la
Roseta voleiava com una bandera.

-No es pot pensar quines ventades hi ha aqu dalt, de vegades- va
dir-me ella amb una recana quieta. -De vegades hem d'anar, per a
no caure, de grapes per terra.

-Mireu de no acostumar-vos-hi- vaig fer jo, gaireb a cau
d'orella.



FI.





End of Project Gutenberg's La creaci d'Eva i altres contes, by Josep Carner

*** END OF THIS PROJECT GUTENBERG EBOOK LA CREACI D'EVA I ALTRES CONTES ***

***** This file should be named 17219-8.txt or 17219-8.zip *****
This and all associated files of various formats will be found in:
        https://www.gutenberg.org/1/7/2/1/17219/

Produced by Ricard Samarra

Updated editions will replace the previous one--the old editions
will be renamed.

Creating the works from public domain print editions means that no
one owns a United States copyright in these works, so the Foundation
(and you!) can copy and distribute it in the United States without
permission and without paying copyright royalties.  Special rules,
set forth in the General Terms of Use part of this license, apply to
copying and distributing Project Gutenberg-tm electronic works to
protect the PROJECT GUTENBERG-tm concept and trademark.  Project
Gutenberg is a registered trademark, and may not be used if you
charge for the eBooks, unless you receive specific permission.  If you
do not charge anything for copies of this eBook, complying with the
rules is very easy.  You may use this eBook for nearly any purpose
such as creation of derivative works, reports, performances and
research.  They may be modified and printed and given away--you may do
practically ANYTHING with public domain eBooks.  Redistribution is
subject to the trademark license, especially commercial
redistribution.



*** START: FULL LICENSE ***

THE FULL PROJECT GUTENBERG LICENSE
PLEASE READ THIS BEFORE YOU DISTRIBUTE OR USE THIS WORK

To protect the Project Gutenberg-tm mission of promoting the free
distribution of electronic works, by using or distributing this work
(or any other work associated in any way with the phrase "Project
Gutenberg"), you agree to comply with all the terms of the Full Project
Gutenberg-tm License (available with this file or online at
https://gutenberg.org/license).


Section 1.  General Terms of Use and Redistributing Project Gutenberg-tm
electronic works

1.A.  By reading or using any part of this Project Gutenberg-tm
electronic work, you indicate that you have read, understand, agree to
and accept all the terms of this license and intellectual property
(trademark/copyright) agreement.  If you do not agree to abide by all
the terms of this agreement, you must cease using and return or destroy
all copies of Project Gutenberg-tm electronic works in your possession.
If you paid a fee for obtaining a copy of or access to a Project
Gutenberg-tm electronic work and you do not agree to be bound by the
terms of this agreement, you may obtain a refund from the person or
entity to whom you paid the fee as set forth in paragraph 1.E.8.

1.B.  "Project Gutenberg" is a registered trademark.  It may only be
used on or associated in any way with an electronic work by people who
agree to be bound by the terms of this agreement.  There are a few
things that you can do with most Project Gutenberg-tm electronic works
even without complying with the full terms of this agreement.  See
paragraph 1.C below.  There are a lot of things you can do with Project
Gutenberg-tm electronic works if you follow the terms of this agreement
and help preserve free future access to Project Gutenberg-tm electronic
works.  See paragraph 1.E below.

1.C.  The Project Gutenberg Literary Archive Foundation ("the Foundation"
or PGLAF), owns a compilation copyright in the collection of Project
Gutenberg-tm electronic works.  Nearly all the individual works in the
collection are in the public domain in the United States.  If an
individual work is in the public domain in the United States and you are
located in the United States, we do not claim a right to prevent you from
copying, distributing, performing, displaying or creating derivative
works based on the work as long as all references to Project Gutenberg
are removed.  Of course, we hope that you will support the Project
Gutenberg-tm mission of promoting free access to electronic works by
freely sharing Project Gutenberg-tm works in compliance with the terms of
this agreement for keeping the Project Gutenberg-tm name associated with
the work.  You can easily comply with the terms of this agreement by
keeping this work in the same format with its attached full Project
Gutenberg-tm License when you share it without charge with others.

1.D.  The copyright laws of the place where you are located also govern
what you can do with this work.  Copyright laws in most countries are in
a constant state of change.  If you are outside the United States, check
the laws of your country in addition to the terms of this agreement
before downloading, copying, displaying, performing, distributing or
creating derivative works based on this work or any other Project
Gutenberg-tm work.  The Foundation makes no representations concerning
the copyright status of any work in any country outside the United
States.

1.E.  Unless you have removed all references to Project Gutenberg:

1.E.1.  The following sentence, with active links to, or other immediate
access to, the full Project Gutenberg-tm License must appear prominently
whenever any copy of a Project Gutenberg-tm work (any work on which the
phrase "Project Gutenberg" appears, or with which the phrase "Project
Gutenberg" is associated) is accessed, displayed, performed, viewed,
copied or distributed:

This eBook is for the use of anyone anywhere at no cost and with
almost no restrictions whatsoever.  You may copy it, give it away or
re-use it under the terms of the Project Gutenberg License included
with this eBook or online at www.gutenberg.org

1.E.2.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is derived
from the public domain (does not contain a notice indicating that it is
posted with permission of the copyright holder), the work can be copied
and distributed to anyone in the United States without paying any fees
or charges.  If you are redistributing or providing access to a work
with the phrase "Project Gutenberg" associated with or appearing on the
work, you must comply either with the requirements of paragraphs 1.E.1
through 1.E.7 or obtain permission for the use of the work and the
Project Gutenberg-tm trademark as set forth in paragraphs 1.E.8 or
1.E.9.

1.E.3.  If an individual Project Gutenberg-tm electronic work is posted
with the permission of the copyright holder, your use and distribution
must comply with both paragraphs 1.E.1 through 1.E.7 and any additional
terms imposed by the copyright holder.  Additional terms will be linked
to the Project Gutenberg-tm License for all works posted with the
permission of the copyright holder found at the beginning of this work.

1.E.4.  Do not unlink or detach or remove the full Project Gutenberg-tm
License terms from this work, or any files containing a part of this
work or any other work associated with Project Gutenberg-tm.

1.E.5.  Do not copy, display, perform, distribute or redistribute this
electronic work, or any part of this electronic work, without
prominently displaying the sentence set forth in paragraph 1.E.1 with
active links or immediate access to the full terms of the Project
Gutenberg-tm License.

1.E.6.  You may convert to and distribute this work in any binary,
compressed, marked up, nonproprietary or proprietary form, including any
word processing or hypertext form.  However, if you provide access to or
distribute copies of a Project Gutenberg-tm work in a format other than
"Plain Vanilla ASCII" or other format used in the official version
posted on the official Project Gutenberg-tm web site (www.gutenberg.org),
you must, at no additional cost, fee or expense to the user, provide a
copy, a means of exporting a copy, or a means of obtaining a copy upon
request, of the work in its original "Plain Vanilla ASCII" or other
form.  Any alternate format must include the full Project Gutenberg-tm
License as specified in paragraph 1.E.1.

1.E.7.  Do not charge a fee for access to, viewing, displaying,
performing, copying or distributing any Project Gutenberg-tm works
unless you comply with paragraph 1.E.8 or 1.E.9.

1.E.8.  You may charge a reasonable fee for copies of or providing
access to or distributing Project Gutenberg-tm electronic works provided
that

- You pay a royalty fee of 20% of the gross profits you derive from
     the use of Project Gutenberg-tm works calculated using the method
     you already use to calculate your applicable taxes.  The fee is
     owed to the owner of the Project Gutenberg-tm trademark, but he
     has agreed to donate royalties under this paragraph to the
     Project Gutenberg Literary Archive Foundation.  Royalty payments
     must be paid within 60 days following each date on which you
     prepare (or are legally required to prepare) your periodic tax
     returns.  Royalty payments should be clearly marked as such and
     sent to the Project Gutenberg Literary Archive Foundation at the
     address specified in Section 4, "Information about donations to
     the Project Gutenberg Literary Archive Foundation."

- You provide a full refund of any money paid by a user who notifies
     you in writing (or by e-mail) within 30 days of receipt that s/he
     does not agree to the terms of the full Project Gutenberg-tm
     License.  You must require such a user to return or
     destroy all copies of the works possessed in a physical medium
     and discontinue all use of and all access to other copies of
     Project Gutenberg-tm works.

- You provide, in accordance with paragraph 1.F.3, a full refund of any
     money paid for a work or a replacement copy, if a defect in the
     electronic work is discovered and reported to you within 90 days
     of receipt of the work.

- You comply with all other terms of this agreement for free
     distribution of Project Gutenberg-tm works.

1.E.9.  If you wish to charge a fee or distribute a Project Gutenberg-tm
electronic work or group of works on different terms than are set
forth in this agreement, you must obtain permission in writing from
both the Project Gutenberg Literary Archive Foundation and Michael
Hart, the owner of the Project Gutenberg-tm trademark.  Contact the
Foundation as set forth in Section 3 below.

1.F.

1.F.1.  Project Gutenberg volunteers and employees expend considerable
effort to identify, do copyright research on, transcribe and proofread
public domain works in creating the Project Gutenberg-tm
collection.  Despite these efforts, Project Gutenberg-tm electronic
works, and the medium on which they may be stored, may contain
"Defects," such as, but not limited to, incomplete, inaccurate or
corrupt data, transcription errors, a copyright or other intellectual
property infringement, a defective or damaged disk or other medium, a
computer virus, or computer codes that damage or cannot be read by
your equipment.

1.F.2.  LIMITED WARRANTY, DISCLAIMER OF DAMAGES - Except for the "Right
of Replacement or Refund" described in paragraph 1.F.3, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation, the owner of the Project
Gutenberg-tm trademark, and any other party distributing a Project
Gutenberg-tm electronic work under this agreement, disclaim all
liability to you for damages, costs and expenses, including legal
fees.  YOU AGREE THAT YOU HAVE NO REMEDIES FOR NEGLIGENCE, STRICT
LIABILITY, BREACH OF WARRANTY OR BREACH OF CONTRACT EXCEPT THOSE
PROVIDED IN PARAGRAPH F3.  YOU AGREE THAT THE FOUNDATION, THE
TRADEMARK OWNER, AND ANY DISTRIBUTOR UNDER THIS AGREEMENT WILL NOT BE
LIABLE TO YOU FOR ACTUAL, DIRECT, INDIRECT, CONSEQUENTIAL, PUNITIVE OR
INCIDENTAL DAMAGES EVEN IF YOU GIVE NOTICE OF THE POSSIBILITY OF SUCH
DAMAGE.

1.F.3.  LIMITED RIGHT OF REPLACEMENT OR REFUND - If you discover a
defect in this electronic work within 90 days of receiving it, you can
receive a refund of the money (if any) you paid for it by sending a
written explanation to the person you received the work from.  If you
received the work on a physical medium, you must return the medium with
your written explanation.  The person or entity that provided you with
the defective work may elect to provide a replacement copy in lieu of a
refund.  If you received the work electronically, the person or entity
providing it to you may choose to give you a second opportunity to
receive the work electronically in lieu of a refund.  If the second copy
is also defective, you may demand a refund in writing without further
opportunities to fix the problem.

1.F.4.  Except for the limited right of replacement or refund set forth
in paragraph 1.F.3, this work is provided to you 'AS-IS' WITH NO OTHER
WARRANTIES OF ANY KIND, EXPRESS OR IMPLIED, INCLUDING BUT NOT LIMITED TO
WARRANTIES OF MERCHANTIBILITY OR FITNESS FOR ANY PURPOSE.

1.F.5.  Some states do not allow disclaimers of certain implied
warranties or the exclusion or limitation of certain types of damages.
If any disclaimer or limitation set forth in this agreement violates the
law of the state applicable to this agreement, the agreement shall be
interpreted to make the maximum disclaimer or limitation permitted by
the applicable state law.  The invalidity or unenforceability of any
provision of this agreement shall not void the remaining provisions.

1.F.6.  INDEMNITY - You agree to indemnify and hold the Foundation, the
trademark owner, any agent or employee of the Foundation, anyone
providing copies of Project Gutenberg-tm electronic works in accordance
with this agreement, and any volunteers associated with the production,
promotion and distribution of Project Gutenberg-tm electronic works,
harmless from all liability, costs and expenses, including legal fees,
that arise directly or indirectly from any of the following which you do
or cause to occur: (a) distribution of this or any Project Gutenberg-tm
work, (b) alteration, modification, or additions or deletions to any
Project Gutenberg-tm work, and (c) any Defect you cause.


Section  2.  Information about the Mission of Project Gutenberg-tm

Project Gutenberg-tm is synonymous with the free distribution of
electronic works in formats readable by the widest variety of computers
including obsolete, old, middle-aged and new computers.  It exists
because of the efforts of hundreds of volunteers and donations from
people in all walks of life.

Volunteers and financial support to provide volunteers with the
assistance they need, is critical to reaching Project Gutenberg-tm's
goals and ensuring that the Project Gutenberg-tm collection will
remain freely available for generations to come.  In 2001, the Project
Gutenberg Literary Archive Foundation was created to provide a secure
and permanent future for Project Gutenberg-tm and future generations.
To learn more about the Project Gutenberg Literary Archive Foundation
and how your efforts and donations can help, see Sections 3 and 4
and the Foundation web page at https://www.pglaf.org.


Section 3.  Information about the Project Gutenberg Literary Archive
Foundation

The Project Gutenberg Literary Archive Foundation is a non profit
501(c)(3) educational corporation organized under the laws of the
state of Mississippi and granted tax exempt status by the Internal
Revenue Service.  The Foundation's EIN or federal tax identification
number is 64-6221541.  Its 501(c)(3) letter is posted at
https://pglaf.org/fundraising.  Contributions to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation are tax deductible to the full extent
permitted by U.S. federal laws and your state's laws.

The Foundation's principal office is located at 4557 Melan Dr. S.
Fairbanks, AK, 99712., but its volunteers and employees are scattered
throughout numerous locations.  Its business office is located at
809 North 1500 West, Salt Lake City, UT 84116, (801) 596-1887, email
business@pglaf.org.  Email contact links and up to date contact
information can be found at the Foundation's web site and official
page at https://pglaf.org

For additional contact information:
     Dr. Gregory B. Newby
     Chief Executive and Director
     gbnewby@pglaf.org


Section 4.  Information about Donations to the Project Gutenberg
Literary Archive Foundation

Project Gutenberg-tm depends upon and cannot survive without wide
spread public support and donations to carry out its mission of
increasing the number of public domain and licensed works that can be
freely distributed in machine readable form accessible by the widest
array of equipment including outdated equipment.  Many small donations
($1 to $5,000) are particularly important to maintaining tax exempt
status with the IRS.

The Foundation is committed to complying with the laws regulating
charities and charitable donations in all 50 states of the United
States.  Compliance requirements are not uniform and it takes a
considerable effort, much paperwork and many fees to meet and keep up
with these requirements.  We do not solicit donations in locations
where we have not received written confirmation of compliance.  To
SEND DONATIONS or determine the status of compliance for any
particular state visit https://pglaf.org

While we cannot and do not solicit contributions from states where we
have not met the solicitation requirements, we know of no prohibition
against accepting unsolicited donations from donors in such states who
approach us with offers to donate.

International donations are gratefully accepted, but we cannot make
any statements concerning tax treatment of donations received from
outside the United States.  U.S. laws alone swamp our small staff.

Please check the Project Gutenberg Web pages for current donation
methods and addresses.  Donations are accepted in a number of other
ways including including checks, online payments and credit card
donations.  To donate, please visit: https://pglaf.org/donate


Section 5.  General Information About Project Gutenberg-tm electronic
works.

Professor Michael S. Hart was the originator of the Project Gutenberg-tm
concept of a library of electronic works that could be freely shared
with anyone.  For thirty years, he produced and distributed Project
Gutenberg-tm eBooks with only a loose network of volunteer support.


Project Gutenberg-tm eBooks are often created from several printed
editions, all of which are confirmed as Public Domain in the U.S.
unless a copyright notice is included.  Thus, we do not necessarily
keep eBooks in compliance with any particular paper edition.


Most people start at our Web site which has the main PG search facility:

     https://www.gutenberg.org

This Web site includes information about Project Gutenberg-tm,
including how to make donations to the Project Gutenberg Literary
Archive Foundation, how to help produce our new eBooks, and how to
subscribe to our email newsletter to hear about new eBooks.
